BERLÍNEl músic, actor, guionista i director Billy Bob Thornton va presentar ahir a Berlín Jayne Mansfield's car , el quart títol d'una carrera com a director bruscament interrompuda després de la decepció de Tots els cavalls bonics (2000) i la fallida comercial de Daddy and them (2001).
Thornton torna amb el mateix esperit inconformista que sempre ha exhibit: "Estava tan cansat de queixar-me que als Estats Units només es fan pel·lícules amb gladiadors i models que vaig haver de posar-me a dirigir un altre cop". Trepitja un territori familiar, el sud dels Estats Units, el mateix escenari del seu debut del 1996, L'altre costat de la vida . S'hi produeix l'encontre entre una família de la zona i una d'anglesa, reunides per la mort de la dona que va estar casada amb els patriarques de les dues famílies. Així, entre barbacoes i flirtejos, funerals i algun viatge d'àcid -som al 1969-, Jayne Mansfield's car esbossa un fresc més agre que dolç sobre la incomunicació entre pares i fills i la incapacitat congènita per prendre nota dels errors del passat.
El director aconsegueix un bon equilibri entre tragèdia i humor, tot i que és difícil desprendre's de la sensació d'història ja vista i personatges coneguts. El patriarca autoritari, el fill rebel, l'obedient, l'exreina del concurs de bellesa... La pel·lícula no té afany trencador ni gaire ambició narrativa, però la travessa un pols d'honestedat que batega en algunes de les millors escenes, com el monòleg del personatge de Thornton en què explica una traumàtica experiència de guerra.
Aquesta sinceritat es va traslladar a la roda de premsa, en què el director va respondre una pregunta sobre la motivació per escriure el guió revelant detalls íntims de la relació amb el seu pare, "un irlandès molt violent" amb qui Thornton diu que no ha tingut mai una "veritable conversa". "L'única manera que tenia de connectar amb els fills era portar-nos a veure accidents de cotxe -explicava el director-. M'he passat la vida intentant aconseguir l'afecte i l'aprovació de la gent gran".
El cineasta ha traspassat els seus records al guió de la pel·lícula, en què el personatge de Robert Duvall espia l'emissora de la policia i s'afanya a anar cap allà on s'hagi produït un accident per mirar-se'l, tot fascinat. Algun dels millors moments del film surt de la mirada descol·locada dels anglesos davant l'excentricitat dels seus amfitrions. Al final, però, s'acaba imposant una certa unitat entre generacions, més enllà de la cultura, fruit de la universalitat del conflicte entre pares i fills.
Thornton, per cert, no va voler esquivar la inevitable pregunta sobre la seva exdona, Angelina Jolie, present al festival. "Parlem sovint, és una de les meves millors amigues. L'estimo a ella, el Brad i els seus nens. I ells els meus. I això és tot", va explicar.
L'aventura xinesa de Bale
L'altre protagonista del dia a Berlín va ser l'èpica xinesa de Zhang Yimou a The flowers of war . Tres anys després que a Ciutat de vida i mort -Concha d'Or a Sant Sebastià- relatés amb tota cruesa la brutal repressió que va dur a terme el 1937 l'exèrcit japonès quan va conquerir la ciutat xinesa de Nanquín, el director torna a aquell sagnant episodi. Un per un, The flowers of war corregeix tots els encerts que tenia Ciutat de vida i mort : allà on es mostrava la fragilitat de l'ésser humà en situacions extremes, ara s'interpreta tot en clau d'heroïcitat i maldat, convertint els japonesos en dolents de fulletó i els xinesos en supersoldats sense màcula. En lloc d'acostar-se al combat a través del naturalisme , Yimou filma la guerra amb una artificiositat immoral, omplint el cel de pinzellades de color quan l'últim soldat xinès fa esclatar una bomba en una botiga de paper.
Al centre d'aquest despropòsit hi ha Christian Bale fent de nord-americà cínic i aprofitat que, en un tres i no res, fa un gir moral de 180 graus i assumeix el rol de salvador. "Tenia moltes ganes de treballar amb Zhang Yimou", explicava l'actor, que repeteix experiència a la Xina després d'haver-hi anat de petit per rodar L'imperi del Sol . "Ara, els dos films no tenen res a veure", afirmava. I no li falta raó.
