Barcelona“El teatre segueix fent el que vol amb nosaltres. Volíem fer teatre, però és el teatre el que fa el que vol amb nosaltres”, afirma Paco de la Zaranda, el director de la companyia homònima, sobre El grito en el cielo, l’espectacle que estrenen dissabte al Teatre de Salt dins el Temporada Alta. El grito en el cielo està ambientat en un asil on se seda els ancians que hi ha internats de manera quotidiana. Aquest és l’“argument” de l’obra, va explicar el dramaturg de la companyia, Eusebio Calonge, però “l’assumpte” és més ambiciós i aborda “com es pot seguir somiant que l’home pot anar més enllà del seu horitzó físic”, diu l’autor. “L’important del teatre és el que no es pot veure, el que no es pot explicar”, insisteix Paco de la Zaranda. El teatre, segons els autors, no ha de donar respostes, però sí que ha de “mantenir vius” els grans interrogants de la condició humana.
Els estralls del pas del temps són una de les constants del teatre de La Zaranda. Però, en aquesta obra, l’embrió de la qual es va poder veure a l’última Biennal de Venècia de teatre, la companyia s’ha submergit també en les profunditats del sentit de la vida, de la perdurabilitat i de com la bellesa pot salvar l’ànima. Amb tot, Calonge creu que l’art contemporani s’ha convertit en una altra forma de sedació, perquè “és un engranatge més del mercat i no ofereix profunditat”, va criticar l’autor, que també va destacar el treball que han fet a l’obra amb el Cor dels pelegrins del Tannhäuser de Wagner.
“Partim de lectures molt quotidianes i cada espectador busca la intensitat a què pot arribar”, conclou Calonge sobre el discurs obert dels seus treballs. El grito en el cielo és el tercer muntatge consecutiuqueLa Zarandaestrena al festival, després de Nadie lo quiere creer. La patria de los espectros (2010) i El régimen del pienso (2012).
