“L’ego o no és cert o és una màscara. Els actors som vulnerables”

Agnès Llobet (Palma, 1984) assegura que només accepta aquells papers que l’enrampen. Així ho transmet al públic de La malcontenta, la versió teatral de la novel·la de Sebastià Alzamora, dirigida per José Martret. Tothom que la veu se’n va tocat. Ara li arriba el moment de fer rodar aquesta obra i al setembre tocarà l’estrena de Senyoreta Júlia, amb Lluqui Herrero i Xavi Frau, i dirigits tots per Joan Carles Bellviure.

Què significa per a vostè La malcontenta duta al teatre?

La malcontenta per a mi és sobretot un monòleg sobre la lluita de classes i, en aquest sentit, et sotmet a un sentiment d’injustícia i frustració. Tot d’una em va engrescar, em va enrampar, que és el que demano a una història. Com a dona, la injustícia és allò que més em desubica. Voldria saber per què sempre ens falten eines, a les dones i a totes les persones que pateixen aquesta injustícia social. De tota manera, no m’agrada el nihilisme en res, i dins el drama de La malcontenta hi ha un punt de llum: et duré a conèixer la mar.

Hi fa una interpretació brutal, emocionalment i físicament, fins al punt que no sabem si en sortirà viva.

Pot cridar molt l’atenció que bramis, que suïs, que treguis moc, que et trenquis, però per a un actor empènyer imaginaris que et duen a espais emocionals és una tècnica. Per aquest motiu és molt important disposar del màxim d’eines tècniques possible, a més de sentir-te compromesa amb la història i el personatge, per poder donar el tot. Per transmetre el que vols explicar, com a persona també t’hi has de sentir tocada.

¿És així com es pren la feina, com un compromís?

En cada feina t’hi jugues una cosa teva. Els actors no som titelles. Som part d’una creació col·lectiva, i aixecar un projecte costa molt, així que convé que t’ho creguis. Si no hi ha un compromís des del punt de vista intel·lectual, des de l’emocional, o des del crític, per a mi no té el mateix sentit.

Es mira molt al mirall? Un actor, un gran ego?

Jo no em miro gaire al mirall. I de l’ego sempre dic que o bé no és cert o bé és una màscara. Els actors som vulnerables. La nostra feina té la importància que té: estam al servei d’un personatge, d’un text. Som un canal de transmissió, no som un contenidor. Tampoc no hauríem de ser una marca.

Dels actors se’n fa marca?

La crisi és profunda, d’arrel, i és generalitzada. La gent compra coses perquè les anuncia segons qui. I sí, dels actors se’n fa una marca i es fan grans produccions en les quals tot està al servei de la comercialització, de la gran indústria. Com a actriu, aquests macrofenòmens et poden arribar a fer creure coses que no són. No som millors actrius per haver-ne format part. Aquesta és una cursa de fons, hem de fugir de ser joguines cremades. Els fenòmens mediàtics fan una flamarada molt grossa que crema aviat i ja està. I jo vull dedicar-me a això tota la vida.

També s’ha mostrat crítica amb el microteatre.

A mi el microteatre em sembla un experiment molt enriquidor, d’investigació, de possibilitats que els dramaturgs escriguin, que els directors joves puguin fer provatures amb un risc relatiu. El que passa és que en paguem un preu molt alt per com s’ha estat fent. S’hauria de trobar l’equilibri entre el ritual sacre que és la funció teatral i l’esdeveniment social en què sovint s’ha convertit. Entenc que la societat evoluciona, que el teatre pur fa molts anys que està en una crisi que no acabem de superar, però per a mi és molt perillós banalitzar la part sacra del teatre.

¿Entén una funció teatral com un ritual sacre?

Sí, perquè és un acte en viu en què es crea una relació de pensaments, emocions, fantasia i compromís crític en l’àmbit social, humà i de consciència col·lectiva; tot un ritual que per a mi és el sentit real de fer una funció teatral. I precisament perquè crec que és un dels espais artístics més vulnerables que tenim avui dia, considero és el que més suport necessita, i ja no parlo només de l’aspecte econòmic, sinó també des del punt de vista polític, si entenem la política com l’acord sobre quina societat volem construir entre tots.

¿Es troba millor treballant al teatre que a la televisió, tot i haver fet moltes sèries?

He après molt com a actriu fent tele. Sempre m’obligo a sortir de les zones de confort, per això faig coses diferents. Ara bé, jo sé que puc viure sense fer tele, però no podria viure sense fer teatre. I no parlo de diners.

Bé, hi ha una tercera pota: pot viure sense escriure?

Escric des que era una nena. Els meus inicis en poesia són escatològics: m’enduia els llibres de la biblioteca de ma mare al quarto de bany i allà els llegia en veu alta. Escriure m’ajuda a ordenar el pensament -haig de dir que el meu cap és hiperactiu-, i en tot cas respon a la mateixa necessitat d’exlicar coses.