La nit que l’aigua es va emportar un miler de vides al Vallès
Santi Baró novel·la les riuades del 1962 a través de la història d’una jove immigrant
BarcelonaLa nit del 25 de setembre del 1962 un aiguat va segar gairebé un miler de vides al Vallès Occidental i va arrasar barris sencers construïts, sobretot a Rubí i Terrassa. Es va emportar avis, pares i fills perquè la riuada va arribar de nit, quan la majoria dormien. “He trigat anys perquè tenia clar que volia escriure sobre els aiguats però no trobava el fil conductor -diu l’escriptor Santi Baró (Terrassa, 1965)-. Però quan vaig començar a documentar-me va ser com obrir el bagul dels tresors”. A partir de la documentació i de mig centenar d’entrevistes, Baró construeix la història de la Mariana, la protagonista de La filla de la tempesta (Edicions 62). “No he trobat cap novel·la de ficció que parlés de les riuades, i és una de les pitjors catàstrofes que ha patit Espanya”, assegura.
Baró encara no havia nascut quan l’aigua del riu es va desbordar i, en només dues hores, a Terrassa va arrencar pràcticament sencer el barri de les Arenes, autoconstruït per famílies d’immigrants que havien arribat per treballar sobretot a la indústria tèxtil de la ciutat. “Els aiguats van formar part de moltes sobretaules a casa meva”, explica l’escriptor. De tot el que li van explicar els testimonis dels aiguats, Baró en recorda sobretot la desesperació: “No hi havia electricitat, la ciutat va quedar aïllada i només se sentien els crits desesperats de la gent en la foscor i petites explosions”. Els pares de Baró ho van veure tot des del balcó de la joieria al carrer Gutenberg, a tocar de la Rambla. “Veien gent demanant auxili i no podien fer res”, diu. Els dies següents el pare de Baró va formar part de les brigades d’ajuda; li va tocar netejar els cossos dels qui havien mort. “Se’ls emportaven a un magatzem on les famílies feien cua per poder-los reconèixer”, explica.
La Mariana, la protagonista de la novel·la, és una noia cordovesa de 16 anys que arriba a Terrassa dos anys abans dels aiguats, amb tota la família i moltes esperances. Deixen enrere el poble de Cañete de las Torres i les extenuants jornades collint olives i cotó per als terratinents. “Volia explicar com vivien els immigrants que entre els anys 40 i 60 van venir a Catalunya a treballar, per què havien marxat, de què treballaven a Andalusia, com els van rebre aquí...”, explica Baró. Aquells anys la indústria vivia un gran creixement. Terrassa i Sabadell tenien aleshores l’hegemonia de la indústria tèxtil, amb un 70% de la producció de tot Espanya, i es necessitava molta mà d’obra. Però les ciutats no estaven preparades per acollir totes les persones que hi van arribar. “L’Ajuntament franquista de Terrassa va declarar sòl urbanitzable la vora del riu i tots els propietaris d’aquells terrenys, on només hi havia horts i descampats, van fer diners venent-los als immigrants -explica Baró-. Van arribar amb la maleta plena d’il·lusions però sense res perquè tot el que tenien s’ho havien venut per pagar-se el bitllet de tren que els portava de Sevilla a Barcelona”.
Conviure en barracons
Quan arribaven a ciutats com Terrassa i Sabadell no hi havia prou habitatges i moltes famílies d’immigrants havien de conviure en barracons o pensions. A Sabadell alguns van ocupar les coves que hi havia al costat del Ripoll. Molts no havien fet 18 anys, com la Mariana, però treballaven jornades inacabables a les fàbriques. “Els sous, però, eren millors que el que cobraven treballant per als terratinents a Andalusia. Molts testimonis m’explicaven que quan van rebre la primera setmanada es pensaven que era la mensualitat”, diu Baró.
L’escriptor escull com a veu narrativa la primera persona, es posa a la pell de la Mariana. En dos llibres juvenils anteriors, La lluna de gel (Barcanova, 2011) i Fario (Cruïlla, 2014), s’havia posat en la pell de dues noies adolescents. “Volia continuar amb el mateix registre perquè em funciona, les paraules flueixen”, explica. Baró assegura que va ser la dona que va inspirar La lluna de gel qui li va descobrir, en part, la veu “femenina” que utilitza: “Vaig llegir una notícia sobre una noia romanesa que portava més d’un any segrestada en un club de carretera de Barcelona i la vaig localitzar en una casa d’acollida a Bucarest -recorda Baró, que va viatjar fins a Romania per poder-la conèixer-. Al principi em van dir que no podia parlar amb ella, però quan va saber que hi havia un escriptor de Barcelona que volia fer una novel·la juvenil sobre les xarxes de prostitució, va dir que volia parlar amb mi”. Es van conèixer i van parlar durant més d’una setmana: “Vaig parlar amb ella com ella em parlava a mi. Em va ensenyar aquesta veu”.
