Albert Sánchez Piñol: “Si no fem res amb la sentència, ja podem plegar”

"L’1 d’Octubre em deia: «Això ja ho he viscut, però quan?» I em dic: «Esclar, documentant-me pel ‘Victus’», diu l'escriptor

Onze anys després, com aguanten aquelles narracions!

Això és perquè el periodisme i l’actualitat us els deixava a vosaltres. Vas fitxar un narrador, doncs això vaig fer, narrar. I crec que una ràdio pública és això el que ha de fer, també, la millor i més popular narrativa possible. Eren dos minuts i no era fàcil. Tinc una classificació dels gèneres literaris per dificultat i penso que el més difícil de tots és la poesia. Fixa’t que no hi ha versos normalets: o són excelsos o són execrables, és una cosa reservada als genis. I després ve el conte curt. En una novel·la has de saber què hi poses; en un conte has de saber què en treus.

Quan t’hi posaves, ¿per on començaves, pel personatge o per la situació?

Aristòtil ja en parlava: què és el més important del relat, el personatge o l’argument? Avui en dia s’ha arribat a una mena de simbiosi que diu que el personatge és l’argument. Un dels contes anava sobre el cas real d’un pollastre que li tallen el coll però no es mor. Va estar viu gairebé un any, perquè el cop de destral li havia deixat una part del cervell intacte. En realitat el tema real del conte és l’avarícia, perquè el propietari del pollastre el va passejar per fires de tot el món.

La narrativa sabem d’on surt: a tots ens agrada que ens expliquin un conte.

La narrativa ens acompanya des dels mateixos inicis de la humanitat. D’abans i tot. Sabem que els neandertals tenien funció simbòlica al cervell. A partir del moment que tens llenguatge tant serveix per descriure la realitat com per descriure altres realitats. Normalment el xaman o la xaman del grup tenia aquesta capacitat d’explicar històries. Això és meravellós. O sigui, l’ésser humà el primer que fa quan li és donat el món, és fugir del món, és inventar-se altres mons. És això el que ens fa humans.

El “Hi havia una vegada” és de tota la vida.

La primera narrativa va lligada amb el xamanisme. Què és el xamanisme? Fugir del teu cos. Són uns individus que tenen capacitat de sortir del seu cos, veure coses, tornar i explicar-les. En català tenim un verb que ho explica molt bé, badar. Quan estàs badant, estàs fora de la teva racionalitat. Els nens que tenen amics invisibles. A vegades veig mares que diuen: “Nen, estigues atent”. I tens ganes de dir-li: “Senyora, el seu fill està més atent ara del que vostè ha estat en molts anys. El que passa és que està atent a unes coses que no pot explicar, perquè són fantasioses”.

Com tries els personatges?

Has de tenir l’instint assassí per saber quina cosa pot ser un relat i quina no. Sempre he dit que un bon relat comença no pas a la primera pàgina sinó a l’última: si l’endemà encara hi penses és que hi havia alguna cosa més que el que estava escrit allà. És això el que busca el bon autor.

¿I als escriptors què els queda a dins, de la seva obra?

Mira, el xamanisme el van inventar els siberians deu fer uns 500.000 anys. Doncs la humanitat també va inventar el contrari, que és la mediumnitat: tu no surts, les entitats entren. La mediumnitat és semítica, és el Vell Testament, i Jahvè va parlar a través de Josuè. Totes les activitats artístiques i creatives o són xamàniques o són mediúmiques. Fixeu-vos que tots els actors de teatre diuen: “Jo no puc sortir a escena si el personatge no m’ha posseït”. Totes les històries del món són algú o alguna cosa va, algú o alguna cosa ve.

¿Que t’hagin publicat una cosa que vas escriure fa 11 o 12 anys vol dir que no estàs escrivint cap novel·la nova?

Novel·les no. Cansen, les novel·les. O sigui, jo no em desmaio com el Jaume Cabré, però deunidó com et quedes d’aplatanat. Ara estic més en contacte amb l’audiovisual. Hi ha alguns projectes pel mig, i estic en més d’una i més de dues coses. Victus encara balla als Estats Units perquè se’n faci una pel·lícula.

Quan mires enrere aquells anys enlluernadors de La pell freda , Pandora al Congo , Victus ... Quina empremta han deixat en la teva vida?

És que és una reflexió que no m’interessa gaire i la redueixo a aquesta frase: tots els cims, quan els has fet semblen petits, i quan els estàs pujant no ets conscient de l’alçada que tenen. Mira, va servir per tenir una literatura catalana popular de qualitat, i home, no està malament. No crec en conceptes del segle XIX com genialitat, talent o predestinació.

Tu en què creus?

Jo crec que un pas que fas et porta al següent. Això sí. Si tu presentes un conte a un concurs perquè dius “mira que maco”, i te’l premien, n’escriuràs un altre. Si te’l tornen a premiar, en faràs més i aleshores no saps com has arribat a aquest públic. Has de treballar, has de pencar i això és el que noto que falla avui. Totes les generacions ho diem de la següent. I a més a més, la creativitat és un sistema, no un tio aïllat.

Qui et va ajudar a ser exigent amb tu mateix?

El meu pare, segurament. Era metal·lúrgic, feia matrius i havia de treballar a la mil·lèsima. El que t’acaba quedant d’un pare és l’exemple que et dona, no les bronques que et fot. Vull dir que les coses s’han de fer bé perquè, si no, no van. Hi ha gent que es pensa que ser escriptor és un ofici molt bohemi, però si et passes el dia al bar, quan faràs els textos?

L’Espinàs escrivia al cafè.

L’Espinàs és un monstre narratiu. La meva narrativa necessita més disciplina, per esbojarrada que sembli de vegades.

Amb l’Espinàs estàveu units per La Campana. ¿Has vessat alguna llàgrima per la venda de l’editorial?

Home, sí, em sap greu. Això que dius de tots aquells anys fastuosos, estaven íntimament lligats a La Campana. I érem quatre: l’Espinàs, la Isabel Martí, la Joana Martí i jo. El títol de La pell freda va ser de l’Espinàs. La creativitat com un sistema, m’entens? I tot en un pis de l’Eixample. I no sé si lamento que desaparegui això o desapareguin aquests anys fastuosos com tu deies. Això ja no torna.

¿També és d’aquests que llegeix menys perquè veu sèries?

Sí, i això ens afecta a tots. Això també es mereixeria una reflexió: nosaltres venerem el llibre com a objecte, però vull recordar que la narrativa fa un milió d’anys que existeix mentre que el llibre té dos mil anys. Vull dir que la narrativa precedeix el llibre i segurament el transcendirà, en el sentit que conviurà amb altres formats. El primer format que tenim és la literatura oral, que va durar centenars de milers d’anys.

O sigui que l’important és la història, no el suport de la història. Però si vols dominar el llenguatge aprendràs molt més llegint una novel·la que veient una sèrie, no?

Sí, i encara més si contractes un professor. Vull dir, si el que ens importa és el llenguatge, d’acord, però és que la narrativa és més que això. Els millors diàlegs que he copsat a la meva vida han estat sentits i no llegits. I necessites fer diàlegs molt bons per a segons quins productes audiovisuals. Sense l’instrument del llenguatge no anem enlloc, d’acord, i per això fa mal al cor veure com en tan poques dècades el català s’ha empobrit, però per a mi la narrativa està tornant als seus orígens, que són la representació i la imatge. Ho podem criticar, però mira quines són les audiències i quines són les xifres de lectura.

Quines sèries t’han marcat més?

Joc de trons... Aquest tio ha fet una innovació estructural molt meritòria i que no té res a veure amb els dracs que treuen foc, que és aquesta capacitat que té per matar personatges. No s’havia vist mai, i això perdurarà. Els personatges per a un relat són com els diners per a un banc. L’últim que fa el banc és cremar-los, els diners. Els fa créixer. El narrador fa créixer els personatges, no els mata. Doncs aquest tio els mata! La sèrie és molt conservadora, tirant a reaccionària. El paper del poble és lamentable, només són carn de canó, mentre que el poder el decideixen quatre tancats en una habitació. ¿I saps quina sèrie va de la solitud existencial?

No.

Mad men. És un relat sobre la solitud d’un individu difícilment superat per molts llibres que he llegit. Fixa’t en la presentació, un tio caient d’un gratacel i a ningú sembla importar-li. Es dedica a vendre publicitat, és a dir, a vendre fum, i esclar, no estàs venent res i t’estàs fent ric amb això. On vols que et dugui, això? A la buidor més absoluta. A sobre, el protagonista què és? Un impostor que no sap ni quina identitat té. És genial, això. N’hi ha una d’espanyola que no està gens malament, La casa de papel. Se n’han sortit molt bé tenint en compte les limitacions de pressupost.

El creador de Victus i Vae Victus ¿com veu Catalunya a les portes de la sentència del Suprem?

Ho visc com una derrota, tot i que hi ha segments d’aquesta societat que no s’han rendit. Recordo, quan les bufetades de l’1 d’Octubre, que jo em deia: “Però si jo això ja ho he viscut, però quan? Perquè a mi no m’ha passat”. I em dic: “Esclar, documentant-me per al Victus i el Vae Victus ”. En quin estat d’ànim més abatut que et deixa, això. Penso que els nostres dirigents s’han rendit. Potser estem en una situació de confusió, però si no fem alguna cosa ara amb la sentència, ja podem plegar. Amics europeus em diuen que si no passa alguna cosa després de la sentència, s’oblidaran de nosaltres. I amb raó, perquè vol dir que ens resignem a la situació que els poders han decidit per nosaltres. Al final en la història de Catalunya sempre hi ha un militar amb un fusell o un policia amb una porra. I la capacitat de prendre decisions pel nostre compte al marge del poder, l’octubre del 2017, em fa sentir molt orgullós d’aquesta societat. Al mateix temps, és una pena no haver nascut a Dinamarca o Malawi, on la catalanitat no significa una presa de decisions constant i, molt sovint, una derrota.

Més continguts de