ARTS ESCÈNIQUES

Una altra democràcia és possible?

Tres obres del Grec furguen en aspiracions com la transparència i la participació

De vegades no calen grans complots per fer caure imperis. De vegades només un peó insignificant pot fer trontollar una democràcia que es creia irrompible. Ho van aconseguir Chelsea Manning, Julian Assange i Edward Snowden. “Són tres filtradors. La paraula anglesa és whistleblowers, un terme que ve de la policia britànica, perquè xiulava per alertar d’un perill -explica Jorge Ymam-Serrano-. El soplón és qui treu informació sobre una il·legalitat, un abús o una conspiració. I, sense aquesta figura, ni cas Gürtel, ni EROs… estaríem amb Rajoy al govern”, diu.

A La revelació, que es podrà veure al Teatre Lliure de l’11 al 14 de juliol, aquests tres personatges expliquen les seves històries (a través dels actors Ruben Ametllé, Cristina Gàmiz i Xavi Sáez). Ymam-Serrano ha construït la dramatúrgia a partir de textos i diàlegs reals, però els ha dramatitzat: “Sembla una ficció però és informació vehiculada a través de situacions dramàtiques”, explica. L’obra parla del control dels governs, de les xarxes, de la crisi dels mitjans i de la censura. El director critica que no hi hagi “un marc legal de protecció de la font, que normalment és dins les institucions i en treu informació, per venjança o per ètica”. Per a ell, aquest testimoni privilegiat acaba sent “el garant de la transparència de la democràcia”, tot i que és la baula més feble: només cal veure com han acabat Manning, Assange i Snowden.

El públic vota a 'Realitats avançades'

Si la transparència és una fita de moment inassolible, també ho és la participació real, per molt que els partits s’omplin la boca amb les consultes a les bases. “La participació que demanàvem des de fa una dècada no s’ha entès bé; no era això el que volíem, s’ha simplificat”, lamenta l’activista i directora de Xnet Simona Levi. Per això ha recuperat l’espectacle Realitats avançades (al Mercat de les Flors fins demà) i l’ha versionat posant l’accent en la participació actual, que retrata com a ridícula i teledirigida. De fet, el públic és convidat a votar i els dos polítics/conferenciants que porten la sessió (Judit Saula i Elies Barberà) els fan cas omís, perquè arriben amb els resultats falsejats.“La democràcia no vol dir que tots estiguem d’acord. L’objectiu no és el pensament únic -critica Levi-. El sistema ha digerit una reivindicació com la participació i l’ha escopit com una porqueria. Els militants i activistes hem d’adreçar-ho”, defensa una creadora que sempre posa el teatre al servei de l’activisme (el 2016 va presentar al Grec Hazte banquero, sobre les targetes black ).

Qui també veia amb pessimisme la democràcia era José Saramago, que a l’ Assaig sobre la lucidesa imaginava què passaria si el 83% dels ciutadans votessin en blanc a les eleccions municipals. La sospita d’una revolta anarquista posa en alerta les clavegueres del sistema. El Nobel portuguès reprenia amb aquesta nova metàfora aquella societat que havia fet tornar cega a l’ Assaig sobre la ceguesa. “La democràcia és un monstre tan gran que ni des de dins pots fer-hi res, es menja tot el que troba”, afirma el director Roger Julià. L’actriu Elena Fortuny explica que a Assaig sobre la lucidesa l’autor retrata el poder, també se’n riu i fa una mirada política sobre la societat i l’espiritualitat. Fortuny comparteix escenari amb Xavier Frau, Òscar Intente, Maria Ribera i Jacob Torres, en aquest muntatge que aterrarà a l’Espai Lliure el 27 i 28 de juliol.

Etiquetes

Més continguts de