ART
Cultura 18/12/2016

Les 'amistats perilloses' de l'art i el cinema desborden el CaixaForum

El centre col·labora amb la Cinémathèque en una gran exposició amb 349 pel·lícules i obres d’art

Antoni Ribas Tur
5 min
Les ‘amistats perilloses’ de l’art i el cinema desborden el CaixaForum

BarcelonaLa nova exposició del CaixaForum de Barcelona és com aquells creadors que, pel seu carisma i la seva vida excessiva, reben el qualificatiu de bigger than life. Les 349 peces de 130 cineastes i artistes que formen Art i cinema. 120 anys d’intercanvis no han obligat a enderrocar cap mur de les sales per evitar una inundació, però el recorregut sí que és torrencial. La mirada no sap on posar-se i el cap no pot deixar de sorprendre’s i de fer associacions, entre fragments de pel·lícules i obres d’art, cartells i altres materials de cineastes i artistes com Luis Buñuel, Marc Chagall, Charles Chaplin, Jean Cocteau, Salvador Dalí, Marcel Duchamp, Alfred Hitchcock, David Lynch, Pablo Picasso, Andy Warhol, Cindy Sherman i Fernand Léger.

A més de fer una exposició de caràcter enciclopèdic, es pot dir que un altre dels objectius del comissari d’ Art i cinema, Dominique Païni, exdirector de la Cinémathèque Française, és precisament esperonar el públic perquè entreni la mirada. Coneix bé els materials amb què ha treballat, ja que la majoria d’obres provenen de la col·lecció d’art de la Cinémathèque. “He volgut fer una exposició que es pugui visitar gairebé sense llegir els textos. Crec molt en veure per aprendre. Es tracta de saber veure i saber mirar per entendre el món”, afirma Païni. “Quan Jean-Paul Belmondo es pinta de blau a Pierrot le fou -afegeix-, ¿com pots no pensar en les obres que Yves Klein va fer amb dones pintades de blau? He treballat basant-me en els meus records i d’una manera totalment subjectiva”.

El recorregut de la mostra està dividit per dècades, des del segle XIX fins a l’actualitat, i ja des del començament és ple de troballes. Però més que una exposició didàctica, Art i cinema proposa als visitants que s’involucrin en un joc excitant. Per explicar com els primers cineastes van buscar la inspiració en els temes dels pintors impressionistes, que volien capturar els efectes fugissers de la llum, ha posat dues marines l’una al costat de l’altra. La primera és un Monet del 1886 en què es pot veure el trencant de les onades a la costa de l’illa francesa de Belle Île. L’altra és molt semblant, però és una pel·lícula, feta pels germans Lumière a la costa de Biarritz (1894). “La gran potència del cinema és que mostra el temps del desenvolupament d’una imatge”, afirma el comissari. La presència dels Lumière no només és imprescindible com a pioners del cinema, sinó que també revela una fília profunda del comissari: “No m’agrada Georges Méliès, i sí els germans Lumière. Ells ho són tot, no són uns prestidigitadors com Méliès. Ells reflexionen sobre on han de posar la càmera, ja fan de directors. Són Godard, l’art digital i la possibilitat de veure el món fins a l’infinit”.

El mar, un motiu recurrent

Al llarg del recorregut sembla que Païni se salti el guió en diverses ocasions. Hi ha obres que semblen versions de les de Monet i els Lumière i que podrien estar al mateix àmbit, però que li serveixen per explicar altres problemàtiques, com l’evolució dels suports cinematogràfics des de les cassets fins als DVD i els llapis de memòria. Ange Leccia presenta una videoinstala·lació hipnòtica, titulada El mar, on es pot veure el trencant de les onades. La peculiaritat d’aquest treball és que, en lloc del format habitual, la imatge està col·locada en posició vertical. L’artista turc Sarkis participa en l’exposició amb dos vídeos que mostren com es pot crear una imatge amb recursos molt mínims, senzillament posant un pinzell ple de pintura vermella dins un bol ple d’aigua. Amb aquesta obra, Païni mostra la relació entre la pintura i el cinema en l’actualitat: “Segurament el cinema ha deixat d’estar a l’avantguarda en els últims 30 anys, però segueix estructurant narrativament i estèticament el videoart i les videoinstal·lacions”.

El mar té un lloc privilegiat als orígens del cinema i també es troba en un dels finals més cèlebres de la història, el d’ Els quatre-cents cops, de François Truffaut, en què el protagonista corre per la platja i, just quan sembla que s’ha de tirar al mar, es gira per mirar de fit a fit l’espectador. La peça amb què l’artista Tadzio està representat a la mostra, titulada Condensació, no està feta amb finals de pel·lícules, sinó amb una sèrie de 80 cintes que tenen tots els fotogrames en blanc. Als peus d’aquestes diapositives hi ha les caixes dels DVD de les pel·lícules. Treballs com els de Sarkis i aquest donen encara més volada a l’exposició. A més d’una reflexió de caràcter artístic se’n pot fer una altra d’humanista sobre la fragilitat de l’art, la memòria i l’oblit. També sobre la mort i les infinites maneres de representar-la. “La caixa de l’obra de Tadzio és un sarcòfag, una tomba. Volia acabar l’exposició amb una obra que fos trista i, alhora, divertida”, diu el comissari.

Una altra de les línies més sucoses de la mostra és la manera com la tendència inicial -els cineastes que s’inpiren per l’art- s’inverteix i els artistes plàstics comencen a mirar què fa el cinema per poder explorar nous camins. “Léger va agafar molt de Charles Chaplin”, explica Païni. Això no vol dir que els cineastes s’oblidessin de la pintura. Es pot veure Picasso dibuixant en un documental i també s’explica la fascinació dels cineastes de la Nouvelle Vague per Matisse. “No els interessa la pintura, sinó el mètode. No obliden que Matisse va dir que aprofitava en un moment tota la feina que havia fet durant anys, i ja no volen treballar en un estudi, volen improvisar”, conclou Païni. Art i cinema. 120 anys d’intercanvis estarà oberta fins al 26 de març.

Pintar amb film, rodar amb gravats

‘Collage de tires de pel·lícula’

Fer quadres amb cel·luloide

Al cinema primerenc els fotogrames es pintaven un a un i als anys 70, com es pot veure en aquest Collage de tires de pel·lícula, de Paul Sharits, la cinta cinematogràfica es va convertir en un material per pintar. Aquesta peça també recorda com el cinema digital i internet fa caure en l’oblit el cel·luloide.

D

‘Homenatge a la dansa’

El diàleg de Léger amb Chaplin

La relació de Léger amb Charlot va ser complexa: el 1920 va crear un ninot amb el seu rostre que va fer servir per als crèdits de la pel·lícula Ballet mecànic. Els uneix l’afany d’aconseguir a les seves obres un dinamisme que beu del cubisme i que reflecteix la vida vibrant de les primeres dècades del segle XX.

Pintar amb films, rodar amb gravats

‘Estudi de moviment a l’aire’

El moviment entra a la fotografia

La introducció del moviment a les imatges al llarg del segle XIX va captivar els tècnics més diversos. L’enginyer i fisiòleg Étienne-Jules Marey va fer la sèrie Fotografies de fum per a l’estudi dels moviments de l’aire entre el 1899 i el 1902, i més endavant les seves troballes van seduir els surrealistes i els pintors abstractes.

.

‘Rotorelleus núm. 1. Corol·les’

El cinema “anèmic” de Duchamp

Les avantguardes -el cubisme, el surrealisme i el constructivisme- també van penetrar en el camp del cinema. En clau més abstracta, Marcel Duchamp també va experimentar amb la imatge en moviment i el 1925 va realitzar el curtmetratge Cinema anèmic, protagonitzat per rotorelleus com aquest.

Les 'amistats perilloses' de l'art i el D desborden el CaixaForum
stats