Antonio Márquez torna a Terrassa amb ‘Medea’

És clar que Antonio Márquez domina l’art escènic. Com a bailaor i com a director escènic, ja que, per bé que és el cap de la seva pròpia companyia, delega en altres coreògrafs la creació dels moviments de les obres que presenta. Els seus treballs són espectacles lluents, amables, amb un punt hollywoodià efectista en els balls grupals, plens de formes geomètriques que sorgeixen de feixos de llum i que es mouen a l’uníson omplint tot l’escenari i jugant amb els moviments de vanos ja sigui amb els braços, el cos o les cames.

Així ho vam percebre a la primera part de l’espectacle que dissabte i diumenge va presentar al Centre Cultural Terrassa, on ja va ser present fa dues temporades. En aquesta ocasió ha repetit el Bolero que ja vam veure aleshores i ha incorporat dues peces vitals i acolorides, Macadanza i Symphonie espagnole. La primera, amb coreografia de Javier Palacios, és un ball grupal basat en la Danse macabre de Camille Saint-Saëns, que mostra les habilitats en el zapateado i la força dels homes alhora que la feminitat insinuant de les bailaoras.

Pel que fa a Symphonie espagnole, amb música d’Édouard Lalo, Paula García ofereix un solo d’estètica goyesca, però sense els petits passos que normalment acompanyen la dansa bolera. Es tracta d’una coreografia de José Granero en què els moviments sinuosos de la ballarina esdevenen l’acompanyament perfecte per al que és ben bé un concert de castanyoles al més pur estil José de Udaeta, en què l’instrument de la ballarina dialoga amb el violí solista que sorgeix de l’orquestra simfònica.

Però la peça protagonista de la vetllada va ser Medea. Antonio Márquez recupera la coreografia que José Granero va estrenar el 1984, en un clar homenatge al mestre i, com ja vam poder veure fa dos anys quan va presentar El sombrero de tres picos, amb la voluntat de rescatar de l’oblit el repertori de la dansa espanyola. Amb dramatúrgia de Miguel Narros, el mateix Márquez es posa en la pell de Jàson, en plena forma física als seus 58 anys, amb grans zapateados i voltes ràpides i energètiques, al costat de la barcelonina Helena Martín en el paper de la protagonista, en una magnífica interpretació en què dansa, majestuositat, dramatisme i bogeria van convèncer el públic.