“Van ser sis anys màgics,durant els quals em vaig tornar humà”

Diogo Mainardi narra en un llibre la relació amb un fill amb paràlisi cerebral

Diogo Mainardi és brasiler, però viu a Venècia i assegura que va ser concebut a la Barceloneta. El seu pare, redactor publicitari de Gallina Blanca, era de Ferrara. Fins que el seu fill Tito va néixer, el 30 de setembre del 2000, Mainardi havia publicat quatre novel·les -ell assegura que “són molt experimentals”- i publicava articles al setmanari brasiler Veja. L’autor, fins llavors “emfàticament antisentimental i antireligiós”, va canviar de dalt a baix quan la seva dona va donar a llum el Tito en un hospital de Venècia i, per culpa d’un error mèdic, al nen li va faltar oxigen durant el part i va quedar afectat de paràlisi cerebral.

Onze anys després de la desgràcia, Mainardi va abandonar la ficció per ocupar-se de la seva pròpia història. “ La caiguda és un llibre escrit per algú que vol entendre l’amor arrauxat i incomprensible cap al seu fill -diu l’autor a Barcelona-. És singular perquè els sentiments que vaig viure eren singulars. Van ser sis anys màgics, durant els quals em vaig tornar humà”. Mainardi fa una petita pausa abans d’afegir, amb un somriure: “Ara ja no ho sóc”.

Una veu directa i personal

La caiguda. Memòries d’un pare en 424 passes ha sigut publicat per Anagrama després que el llibre vengués al Brasil 110.000 exemplars i hagi sigut traduït a l’anglès i a l’italià. Narra, a través de microcapítols, la relació del pare amb el fill: ho fa amb nombroses referències literàries, arquitectòniques, pictòriques i cinematogràfiques que conviden el lector a acostar-se a la seva intimitat. Impressiona per la franquesa i la desinhibició. El Tito, que apareix en nombroses fotos, sempre somriu. “El Tito camina cada dia per la platja d’Ipanema -hi llegim-. Avui ha fet dues-centes divuit passes sense caure. Després ha caigut. Ell sempre cau. La sorra impedeix que s’estavelli. Pot caure sense encetar-se els genolls i sense trencar-se les dents”. Quan l’any 2005 va néixer el germà petit, el Nico, Diogo Mainardi els compara amb el tàndem de còmics Lou Costello i Bud Abbott. “Si l’un va endarrerit, l’altre va avançat. Si l’un és tort, l’altre és recte. Si l’un cau, l’altre sempre està dret”, escriu. L’autor interpreta les seves paraules: “A la meva família no som gent excelsa, sinó gent que cau”.

Igual que Quiet, de Màrius Serra, o El fill etern, de Cristovao Tezza -que Club Editor va publicar en català-, Mainardi narra els problemes del seu fill amb una veu directa i personal, sense defugir el sentit de l’humor. “Hauria d’haver vingut amb el Tito i el Nico a Barcelona: sempre fem la promoció tots tres junts -diu-. De fet, m’agradaria més presentar-vos els meus fills que aquest llibre”. A La caiguda, l’error mèdic de l’hospital públic de Venècia és explicat amb pèls i senyals. És l’únic moment en què Mainardi es permet ser cruel i rancuniós contra la doctora que es va equivocar. “Encara ara evito trepitjar aquest hospital, per molt que sigui un dels edificis més bonics del món, projectat per Pietro Lombardo -recorda-. La mala fama que té encara ha crescut més en aquests últims anys”. El Tito va rebre més de tres milions d’euros d’indemnització, i a partir dels sis anys la seva evolució es va disparar, fins al punt que ara ja pot anar a l’escola sol, en vaporetto. A Venècia, els Mainardi tornen a ser feliços. “El punt àlgid de la meva vida ha passat -diu l’autor-. Mai més no tornaré a fer un llibre tan bonic”.

Més continguts de