Tot va començar el dijous 12 de juliol del 1962. Va ser el dia del primer concert de The Rolling Stones al club Marquee de Londres, l'acte fundacional d'una història que va determinar bona part del futur de la música popular. I com en totes les històries dignes de ser llegides, el big bang va ser fruit d'un seguit de casualitats i circumstàncies favorables. La reconstrucció de tot el que va desembocar en aquell concert serveix per recordar quina era l'essència dels Stones, sobretot avui, 50 anys després, quan ja fa molt de temps que han deixat de ser aquell grup que "desafiava les expectatives del públic", tal com els descriu Charlie Gillett al llibre El so de la ciutat .
Els antecedents: Simpatia pels discos de blues
El 17 d'octubre del 1961, Keith Richards i Mick Jagger van coincidir a l'estació de Dartford, al sud de Londres. Havien estudiat plegats a primària, però no va ser això el que els va dur a tenir una conversa, sinó els discos de Chuck Berry i Muddy Waters que duien sota el braç. Des d'aquell dia, es van convertir en inseparables. Van muntar el grup Little Boy Blue & the Blue Boys, amb Dick Taylor i Bob Beckwith.
Jagger i Richards, nascuts el 1943, pertanyien a una de les primeres generacions que ja no havien de fer el servei militar obligatori. Aquesta circumstància va alliberar molts joves de 18 anys, que així van tenir més temps per dedicar-se a altres activitats, com ara la música.
Jagger i Richards compartien la febrada pel blues de Chicago i sovintejaven l'Ealing Jazz Club, on un cop per setmana Alexis Korner i Cyril Davies dirigien sessions de blues i convidaven altres músics a pujar al petit i humit escenari. Allà hi van veure Brian Jones tocant la guitarra. Richards, al llibre de memòries Vida , recorda que el va impressionar la manera de tocar la slide guitar de Jones, que es feia dir Elmo Lewis perquè volia ser com el bluesman Elmore James. Jones, per cert, ja era pare de tres fills de tres dones diferents. I només tenia 19 anys.
L'origen del nom: Muddy Waters està de part nostra
Jones havia publicat un anunci a la revista Jazz News en què demanava músics per a un grup. Hi va contestar el pianista Ian Stewart. Assajaven en un pis a sobre del pub Bricklayers Arms, al Soho londinenc. Una tarda hi van convidar Jagger i Richards. Va ser el pas decisiu, perquè després van venir més assajos. Alexis Korner actuava els dijous al club Marquee, i a vegades Jagger hi feia de segona veu. Però el 12 de juliol, Korner no podia anar al Marquee perquè tenia una gravació a la BBC. Per tapar el forat com a teloners de Long John Baldry's Kansas City Blue Boys, van pensar en el grup de Jones, Jagger, Richards i Stewart, que encara no tenia nom.
Jones, que aleshores ja era "la rata reina en una banda de rates", segons la descripció de Richards, va trucar a Jazz News per comunicar que farien un concert. Quan li van preguntar com es deia el grup, la llegenda -i Richards- explica que Jones va emmudir, va veure un disc de Muddy Waters tirat per terra i va contestar: "Els Rollin' Stones", el plural de la cançó del bluesman nord-americà, la influència del qual va ser determinant en els grups britànics de rhythm'n'blues .
Els Stones del concert: Teloners per a la història
El 12 de juliol del 1962 van pujar a l'escenari del Marquee Jones, Richards, Jagger, Stewart, el bateria Tony Chapman i el baixista Dick Taylor. Tot i que Richards sosté que el bateria va ser Mick Avory. També ho explica així Bill Wyman al llibre Stone alone , però el mateix Avory va reconèixer que ell no hi va tocar la bateria aquell dia.
El repertori: Només és rock'n'roll, però...
De fet, el que va sonar aquella nit era blues de Chicago i rhythm'n'blues , tocat amb l'actitud del rock'n'roll: versions dels repertoris de Chuck Berry ( Confessin' the blues i Back in the USA ), Jimmy Reed ( Bright lights, big city ) i Elmore James ( Dust my broom ), entre d'altres.
Les conseqüències: Camí de la satisfacció
Jones, Richards i Jagger van necessitar mig any més per arrodonir el grup, però la sensació que van experimentar al Marquee els va marcar el camí. Volien ser la millor banda de blues d'Anglatera i es van convertir en The Rolling Stones.
