ART

Antoni Tàpies, un home d'escena polièdric i apassionat

La fundació de l'artista dedica la primera exposició monogràfica a les escenografies de l'artista i altres vincles amb el món del teatre

A l'altre extrem de la imatge de l'artista reclòs i absort, Antoni Tàpies també va treballar fora del taller i va col·laborar amb altres artistes i autors. Com recorda el director de la Fundació Antoni Tàpies, Carles Guerra, amb motiu de l'exposició  Antoni Tàpies. Teatre, que es pot visitar fins al 19 d'abril, "ell treballava amb xarxes d'amics, sempre amb la necessitat de produir amb altres, trencant amb la imatge de l'artista que treballa sol". Mentre que sovint s'ha posat l'accent en el caràcter matèric i existencialista de l'obra de Tàpies, mirar-la des de la perspectiva d'un art efímer i pluridisciplinari com el teatre és una troballa. I la seva tasca en el món del teatre va anar a més enllà de realitzar escenografies. 

"Abordar les arts escèniques en Antoni Tàpies no és només parlar d'escenografia, sinó que s'hi va relacionar d'altres maneres", afirma Núria Homs, conservadora de la fundació i la comissària de la mostra. Tot i ser de petit format, és una exposició magnífica, perquè treu molt suc al fet d'envoltar els documents dels projectes escènics amb obres que tot i que no hi estan relacionades hi tenen un vincle evident, com Relleu amb cordes, evocadora de les tramoies que Tàpies va voler deixar a la vista a l'espectacle Or i sal, de Joan Brossa.

"La intervenció de Tàpies en el teatre també inclou des de dibuixos dels anys 50 per a textos parateatrals de Brossa sobre prestidigitació publicats a la revista Dau al Set, fins a ell mateix fent d'actor a Nocturns encontres, de Joan Brossa", explica la comissària. Crida molt l'atenció que els esbossos de Tàpies per a la mateixa Or i sal i més endavant L'Éboulement ( L'Esllavissada)de Jacques Dupin, ja són obres acabades.

Antoni Tàpies. Teatre és la primera exposició monogràfica sobre el vessant teatral de l'artista. Està emmarcada dins l'Any Brossa i és un homenatge al músic Josep Maria Mestres Quadreny amb motiu del seu 90è aniversari. La mostra té l'atractiu afegit que surten a la llum per primera vegada els esbossos per als telons d'una òpera que el Liceu va encarregar a Tàpies, Joan Brossa i Mestres Quadreny pocs anys abans de l'incendi del teatre, titulada Cap de mirar, i que s'hauria d'haver estrenat el 1991. La fundació i el teatre estan en converses per trobar una manera de recuperar el projecte, i tant de bo ho facin.

Una altra de les curiositats de l'exposició és un mecanoscrit teatral inèdit de Joan Brossa els intèrprets del qual havien de ser Tàpies i dos artistes més de Dau al Set. Per explicar la passió que tant Tàpies com Brossa van tenir pel compositor Richard Wagner, la mostra inclou Homenatge a Wagner, un collage que Tàpies va donar a Brossa, i el díptic gegantí Urbilder, amb el cap ajagut del músic. Malauradament, l'amistat entre Tàpies i Brossa es va trencar uns anys abans de la mort del poeta. Tot i així Carles Guerra posa de relleu que "tenien interessos comuns, i s'esperonaven l'un a l'altre".

El recorregut de l'exposició arrenca amb les sessions de caligarisme en què Tàpies va participar amb els altres membres de Dau al Set, durant les quals interpretava un personatge espasmòdic que feia "uns udols esgarrifosos", com recorda Homs. "Cadascú tenia el seu personatge –explica la comissària–: Leopoldo Pomés feia de pastisser, Joan Brossa, de prestidigitador i Pere Portabella ballava amb una ampolla buida. Era un ballarí excel·lent. Eren unes sessions de cabaret d'una imaginació i una creativitat brutals". Més endavant va col·laborar a Or i sal, de Brossa, al Palau de la Música, i també a Semimaru, una peça de teatre noh, que inclou música i cant, i que es va poder veure al Teatre de l'Aliança del Poblenou el 1966. "És un teatre molt pautat i molt simbòlic", diu Homs. L'escenografia de Tàpies consistia en una corda que travessava l'escena formant una X amb un mocador blanc nuat i un bastó que en penjava, i Homs posa en relació el conjunt amb l'obra que l'artista va crear el per al vestíbul del teatre de Saint Gallen (Suïssa), Gran esquinçall, compost per quatre tires de tela vermella lligades a una altra corda. També hi ha un bastó a la pintura Mans i bastó.

El recorregut documental continua amb  L'armari en el mar, de Brossa i Mestres Quadreny, on Tàpies va deixar els músics en mànigues de camisa i va penjar els fracs damunt l'escenari del Teatre Lliure;  amb L'Éboulement (1982), i amb materials com una carta que Tàpies va enviar a Òmnium perquè donessin suport a la companyia La Claca, o l'escrit d'agraïment que Joan Baixas va enviar a Tàpies. També hi ha materials preparatoris de l'espectacle  Johnny va agafar el seu fusell, un monòleg de Pep Munné basat en la novel·la homònima de Dalton Trumbo, i diverses fotografies d'una funció, que es va poder veure al Mercat de les Flors. Malauradament sembla que l'escenografia de Tàpies per a aquest espectacle, que va ser una producció de la companyia Flotats, es va perdre.