Cultura 18/09/2021

Arrenca la temporada de l'OBC amb l'auditori ple a vessar

2 min
Sheku Kanneh-Mason en una imatge promocional

OBC i Sheku Kanneh Mason

L’Auditori, 17 de setembre

Un ple de gom a gom. Ja tocava i ho trobàvem a faltar. Esclar que es tractava del concert d’inici de temporada de L’Auditori i de l’OBC, cosa que implicava moltes invitacions, premsa inclosa. Però, què caram, la cosa feia goig i el programa prometia.

Sempre ens han agradat les obres de Bernat Vivancos. I personalment tenia moltes esperances posades en una obra com U (que cal pronunciar a l’anglesa, de manera que pot significar el nom de la lletra o el pronom you). No em va decebre, al contrari. L’escriptura de la peça denota la maduresa compositiva de Vivancos, l’assumpció d’un llarg i pacient aprenentatge i la inventiva a l’hora de construir espais i de dotar-los de colors a base d’afinacions diferents i d’intensitats diverses a l’interior del tutti orquestral. L’OBC semblava passar de puntetes davant de l’exigència de la peça, però el resultat va ser brillant gràcies a la tasca de Duncan Ward, un director de gest elegant i clar.

Britànic com Ward, i britànic com Elgar, el violoncel·lista Sheku Kanneh Mason va abordar el concert del músic anglès amb coneixement de causa i amb un bellíssim instrument Amati entre les cames. Els contrastos anímics de l’obra van ser traduïts magistralment pel solista, tant els passatges més fogosos com els passatges en legato i amb una pulsació segura i un arquet decidit a plantar cara a un dels concerts més importants de la literatura viol·loncelística.

La segona part (tot i que el concert va transcórrer sense pausa) reservava un altre plat fort: cinc fragments del ballet Romeu i Julieta de Prokófiev escollits pel mateix Ward. Segurament devia ser l’episodi més esperat de la nit, però va resultar el menys afortunat. Duncan Ward coneix el material que té entre mans i el sap conduir, però hauria d’evitar les estridències, com les que es van produir en els acords juxtaposats de la introducció, i sobretot cal no confondre un so fort amb el soroll, cosa que va passar en el fragment corresponent a la mort de Tybald, amb el so esmorteït de la marxa mentre la percussió tenia una presència excessiva. Llàstima, perquè la posterior mort de Julieta va tenir la delicadesa i el lirisme necessaris per a aquest luctuós fragment.

stats