L'arsènic que s'amagava rere els llibres de la biblioteca d'una universitat danesa

BarcelonaA 'El nom de la rosa' l'escriptor italià Umberto Eco descriu un món de secrets, laberints, bibliotecaris obsedits i heretgies que tenen lloc al monestir benedictí de San Michele de la Chiusa. Eco desplega reflexions filosòfiques, polítiques i disputes teològiques a l'entorn d'un misteri: la mort d'un jove monjo després d'haver llegit un llibre d'Aristòtil. La causa de la mort és el verí que contenen les pàgines.

No és només ficció. A la University of Southern Denmark han trobat grans quantitats d'arsènic en tres llibres d'història dels segles XVI i XVII. El verí l'han localitzat després d'analitzar els llibres amb raigs X. Quan es van fer les anàlisis el que es buscava no era arsènic sinó manuscrits originals. Anteriorment, els investigadors de la universitat havien detectat que uns manuscrits originals sobre legislació romana i canònica havien estat reciclats per fer les cobertes d'aquests llibres. Quan s'intentaven identificar els textos es va veure que eren pràcticament il·legibles perquè estaven coberts d'una espècie de pintura verda (l'arsènic) que enfosquia les lletres. L'objectiu d'utilitzar la tecnologia era traspassar aquesta pàtina de pintura per poder llegir els continguts.

L'arsènic que hi ha als llibres és conegut com a París Verd i també es coneixia amb el nom de verd maragda. S'utilitzava molt al segle XIX, sobretot en pintura. A la segona meitat del segle XIX ja se'n coneixien els efectes tòxics. En funció de l'exposició pot provocar mal d'estómac, irritacions intestinals, nàusees, diarrees, canvis a la pell, irritació del fetge... Es va deixar d'utilitzar com a pigment però va continuar fent-se servir com a pesticida. La hipòtesi de la universitat és que el verí es va utilitzar amb un objectiu estètic i per protegir els llibres dels insectes.

Els llibres han estat aïllats en una caixa i etiquetats per alertar del seu contingut.