L’art exquisit de Marià Andreu surt de l’oblit

Marià Andreu (Mataró, 1888 - Biarritz, 1976) va ser un artista total: va destacar com a pintor, esmaltador, gravador, il·lustrador, escenògraf i figurinista. Va tenir èxit tant a Catalunya com internacionalment, i en el camp del teatre i el cinema va vestir dos intèrprets llegendaris, John Gielgud i Olivia de Havilland. Tot i així, és un artista que no va seguir els corrents dominants del seu temps i va caure en l’oblit institucional des dels anys 60, malgrat que va fer una donació a l’Institut del Teatre; que el Museu de Mataró guarda L’Orb, una peça que durant anys va ser considerada l’esmalt més gran, i que el Museu del Disseny conserva un altre dels seus esmalts. “Em va cridar l’atenció l’èxit que havia tingut a fora i el poc reconeixement que havia tingut aquí”, explica Esther Garcia-Portugués, historiadora i autora del catàleg raonat de Marià Andreu, una eina cabdal que ha tornat a posar l’artista en primer pla. Precisament durant la presentació del catàleg, el director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Pepe Serra, va fer públic que el museu ha comprat una pintura d’Andreu, la primera dels seus fons, Jeunes filles au balcon, i Garcia-Portugués està en converses per organitzar la retrospectiva de l’artista al museu.

Tot i que Eugeni d’Ors el va cridar a col·laborar a l’ Almanac dels Noucentistes, el caràcter artístic d’Andreu va ser massa inclassificable per a la seva època. “És un d’aquests artistes que queden fora dels corrents artístics de l’època, i ell mateix és com una mena d’illa que agafa una mica de tot”, explica el galerista Artur Ramon, autor del pròleg del catàleg raonat. “Té alguns aspectes de la pintura metafísica i de la surrealista -afegeix-, de moltes coses, però mai es defineix. És un cas com el de Manolo Hugué: són artistes antimoderns, agafen coses de la tradició per descontruir-les i fer coses noves i són difícilment etiquetables, i crec que això li fa mal”. A més, coincidint amb el catàleg raonat, Ramon ha organitzat una exposició a la seva galeria amb esbossos d’escenografies i figurins.

Marià Andreu també està representat al Museu de Cerdanyola per la seva relació amb la colònia d’artistes de la població del Vallès. Hi és present amb documents inclosos dins la donació de fons d’Ismael Smith d’Enrique García Herraiz i amb una altra donació de dibuixos. El fons Smith dona una visió menys coneguda de l’artista. “Hi ha documents gràfics interessantíssims en què es pot veure Marià Andreu i Ismael Smith al taller de París que devien compartir, i es veuen tots dos transvestits. És una de les primeres imatges queer de l’art català”, explica el director del Museu de Cerdanyola, Txema Romero.

Segons Romero, Andreu no va ser acceptat com no ho havia sigut Smith abans: “Falta una revisió de la seva figura. Andreu, com Smith, representa la via simbolista, que beu molt d’Aubrey Beardsley, amb un decadentisme exquisit, mentre que aquí es consolida el Noucentisme més classicista”. Andreu no va trobar el seu lloc, tot i que als anys 20 va fer una obra més classicista: “No té cap mena de cabuda, ni en les avantguardes, ni en els moviments moderns ni en el Noucentisme més acadèmic. És un artista que va quedar fora del gust que imperava a Catalunya. Sí que a partir dels anys 20 va fer una obra més clàssica, però és més amanerada i té més connexions amb la pintura italiana que amb la que es feia aquí i acaba relegat en el col·leccionisme exquisit”. Podria ser que una de les raons que Andreu quedés al marge també fos personal: “Segurament també va ser un personatge incòmode per la seva personalitat o per la seva orientació sexual, com va passar claríssimament amb Smith”, conclou Romero.