Un artista addicte a les postals
Oriol Vilanova crea una gran instal·lació amb 27.000 targetes postals a la Fundació Antoni Tàpies
BarcelonaDes de l’última reforma, l’austeritat de les sales de la Fundació Antoni Tàpies té un aire nòrdic: parets blanques i un terra fet amb petites peces de fusta clara. Però els visitants de l’exposició d’Oriol Vilanova (Manresa, 1980), que obre les portes dimarts, quedaran francament sorpresos quan entrin a l’antiga impremta Montaner i Simon. L’artista, amb la col·laboració d’un grup d’estudiants de l’Escola Massana, ha recobert els murs de les sales amb 27.000 postals de les 34.000 que ja té la seva col·lecció, organitzades en un centenar de categories tant temàtiques -arcs de triomfs, coloms, gatets, zoològics, postes de sol...- com formals -per exemple, postals que tenen el fons blau-. Caldria una visita diària per treure’n tot el suc.
“L’espai de l’exposició està molt pensat. El fet que una categoria estigui al costat d’una altra provoca una relació diferent de la que sorgiria si hi hagués una tercera categoria”, diu Vilanova, que es considera un artista conceptual i alhora de carrer. “Sí que em relacionaria amb teòrics i artistes com Aby Warburg i Gerhard Richter, però també amb els col·leccionistes del mercat de Sant Antoni o d’altres àmbits del col·leccionisme -assegura-. El que m’interessa és el poder metafòric de la col·lecció i la psicologia del col·leccionista”.
Un gran gabinet de curiositats
La mostra, que porta per títol Diumenge, representa el desplegament més important que Vilanova ha fet de la seva col·lecció. Pel que fa a la Fundació, aquesta exposició representa una aposta decidida per un artista jove que ha treballat en espais com la Sala d’Art Jove de la Generalitat i que ha assolit un ressò internacional. La peça de les postals, com diu l’artista, “és com una pell que s’adapta a les dues plantes de la Fundació, amb l’objectiu de crear un ambient”, diu Vilanova. I relaciona seva intervenció amb l’eclecticisme i l’aiguabarreig dels museus antics: “Els museus del segleXIX m’agraden d’una manera especial perquè el més important no són les peces sinó la visió del conjunt”.
El títol de la mostra està relacionat amb les visites que l’artista fa aquest dia de la setmana al mercat de segona mà de Brussel·les, on viu. “No compro lots de postals, sempre em prenc el meu temps per triar-les i el regateig és molt important. Malgrat que una imatge m’agradi, puc no quedar-me-la si no m’agrada com es desenvolupa la negociació”, afirma. A tall d’anècdota també explica que la postal que ha trobat en més ciutats de les que ha visitat és una vista de l’interior del Museu de Cera de Barcelona.
Aquesta quantitat enorme de postals es pot llegir de moltes maneres diferents. Es pot entendre com una reflexió sobre la circulació i l’exposició de les imatges, sobre la història de la imatge fotogràfica i sobre l’afany inassolible d’encabir tot un món en un sistema ordenat. També des de la perspectiva de l’atractiu i la sorpresa que suposen les repeticions. I fins i tot com l’acte irreverent que implica omplir el cub blanc de la sala d’un museu d’objectes gairebé kitsch.
“Un dia aparentment improductiu com és el diumenge, per a Oriol Vilanova és el més important de la setmana”, explica el director de la Fundació, Carles Guerra. “Amb l’acte de recobrir les parets de les sales de postals, no he volgut crear una imatge espectacular. M’interessa més la massa i la capacitat que té d’escapar-se dels clixés. La visió del conjunt és molt diferent que quan es relaciona una imatge amb una altra”, diu l’artista. Vilanova també ha fet diverses actuacions arquitectòniques a la primera planta i ha preparat alguna sorpresa al llarg del recorregut. El col·leccionisme de postals d’Oriol Vilanova no s’acaba amb obres d’art sinó que és una forma de recerca que s’estén a poemes, perfomances i peces teatrals, com les dues que Xavier Albertí, director del TNC, dirigirà a la Fundació al juny. “La col·lecció també és com els subtítols d’una obra de teatre”, conclou l’artista.
