Els artistes 'hackegen' el CaixaForum

BarcelonaEls pirates informàtics haurien d’aprendre dels artistes, perquè no només s’infiltren en els ordinadors com ells, sinó que poden arribar a fer-ho en els diaris i les revistes i fins i tot en un edifici: els mesos de juny i juliol del 1973 els integrants del Grup de Treball van publicar 17 anuncis per paraules a La Vanguardia per parodiar els codis de la censura. Dos anys després Gordon Matta-Clark va fer un forat en forma d’espiral en un dels dos edificis del segle XVII que va ser enderrocat per construir el Centre Georges Pompidou: el propòsit era denunciar la incipient gentrificació del barri. Aquestes obres són dues de les deu que es poden veure fins al 19 de juny a la nova exposició del CaixaForum de Barcelona, Rates! La gramàtica poètica del hack, el títol de la qual fa referència al primer hackeig de la història, quan un rival de Marconi se li va avançar durant una de les transmissions pioneres sense cable i va emetre en morse un reguitzell d’insults entre els quals hi havia “Rates! Rates! Rates!”.

“El hackeig és una metodologia”, diu la comissària de la mostra, Bárbara Cueto, amb la qual els artistes subverteixen “la percepció de la realitat” i hi introdueixen un “relat dissident”. Això també va fer-ho al carrer l’artista suec Öyvind Fahlström quan el 1966 va muntar una manifestació a la Cinquena Avinguda de Nova York amb pancartes de Mao i del còmic Bob Hope, mentre una veu en off preguntava als vianants, que eren presa del desconcert, si eren feliços. “Aleshores el culte a les celebritats començava a ser aclaparador”, diu Cueto, que recorda quan Martha Rosler es va acarnissar contra la cosificació de la dona de la revista Vogue amb una performance amb la qual va fer una “relectura feminista” de la revista que es va poder veure a la televisió pública nord-americana.

El hackeig artístic és un gest polític i a la vegada poètic que interfereix en la realitat colant-se “en els seus múltiples relats”, explica la comissària. Curiosament, dues de les obres més recents tenen tints soviètics: el duo Werker Collective, format per Marc Roig Blesa i Rogier Delfos, barreja en una obra imatges d’arxiu d’obrers soviètics forts i atlètics amb altres de cossos no normatius i d’imatgeria gai per “desconstruir els paradigmes del treball i el gènere”, com diu Cueto al catàleg de la mostra. L’obra, que recorda un laberint, porta per títol Una història gestual d’un jove treballador, i quan va veure la llum el 2019 a la cinquena Biennal de Iekaterinburg, només va ser possible exposar-la amb l’advertència de “per a majors de 18 anys” i els organitzadors van cobrir sis de les imatges. L’altra obra és whiteonwhite:algorithmicnoir, d’Eve Sussman, formada per 3.000 clips, 80 veus en off i 150 peces musicals enregistrades durant un viatge des de Moscou fins a la mar Càspia. La particularitat és que l’artista fa servir un programa informàtic que reedita constantment els materials de la pel·lícula, un algoritme que Sussman anomena “màquina de serendipitat”, així que no té ni un començament ni un final i no queda clar què li passa al protagonista.

La majoria de les obres són de la col·lecció de la Fundació La Caixa i del Macba, entre les quals també hi ha Paraules: la conferència de premsa, d’Antoni Muntadas: un reguitzell de portades de diaris de Madrid i Barcelona –l’Abc, La Vanguardia, El Punt Avui, El Periódico, l’ARA i La Razón–, un monitor de televisió i una peanya amb micròfons buida, amb l’objectiu de “desxifrar els mecanismes de control i de poder mitjançant els quals es construeixen les maneres hegemòniques de veure” i el paper que hi juguen els mitjans de comunicació. També hi ha préstecs dels mateixos artistes: a més de la peça dels Werker Collective, Zheng Mahler ha cedit The master algoritm, un holograma protagonitzat per una versió hackejada d’un presentador virtual d’informatius xinès que ara parla d’una futura exacerbació del sistema de crèdit social a la Xina entre el 2030 i el 2050 fins que el país desapareix.