L’aventura catalana a Amèrica clava l’àncora al Museu Marítim

BarcelonaNo era un dia qualsevol per als comerciants i mariners del pailebot San Esteban, que el 1768 va salpar de Catalunya en direcció a Amèrica. Amb les bodegues carregades de vi, aiguardent i teles, era la primera embarcació catalana que es dirigia al continent americà amb l’esperança de trobar-hi un mercat per fer negocis. No només ho va aconseguir, sinó que amb aquella aventura també va marcar un punt d’inflexió en la història del país.

La fita, i tot el que va comportar, actua com a eix vertebrador de Catalunya mar enllà. Tres segles de marina catalana, l’exposició permanent amb què el Museu Marítim engega una nova etapa. “Hem acabat la restauració del conjunt monumental i inaugurem una nova museografia. Tanquem el cicle de transició en què es trobava el museu”, explica la directora en funcions de l’equipament, Elvira Mata. Amb més de 250 peces -algunes de les quals feia més de trenta anys que no s’exposaven-, la mostra abasta la història marítima del segle XVIII al XX, ocupa més de 2.000 metres quadrats i és la més gran del museu. Serveix, a més, per completar el recorregut cronològic del Museu Marítim i estirar el fil que deixa l’exposició Drassanes i galeres, que va del segle XIII al XV. “Concebre Amèrica com un territori d’expansió comercial va obrir un món nou als catalans més enllà de la Mediterrània. El mar era vist com una oportunitat i nosaltres som hereus d’aquesta aventura”, explica el cap de col·leccions, Enric García. Pantalles interactives, dos audiovisuals i locucions d’àudio fan de guia del recorregut històric de la mostra.

Dos canons custodien l’entrada de l’exposició, perquè la lluita per accedir al negoci americà no va ser un camí de roses. “Hi va haver competició i violència”, diu García, que recorda que, malgrat tot, “amb la via oberta cap a Amèrica es va pacificar la Mediterrània”. L’impacte de la nova ruta comercial va propiciar l’aparició d’escoles navals, on assistien els nens que volien ser capitans. Les classes eren obligades per saber com fer front a les condicions i la distància que imposava la nova ruta. Per crear bons professionals s’utilitzaven models simuladors de maniobres com la fragata Barcelona, una peça emblemàtica de la segona meitat del segle XIX que han estat restaurant durant tres anys i que ara es pot veure al museu. “La formació és molt important per navegar!”, exclama una versió virtual de Sinibald de Mas des del costat de la fragata. La recreació del personatge, impulsor de l’Escola Nàutica de Barcelona, convida a traslladar-se a l’època amb anècdotes com el fet que les pràctiques educatives del segle XVIII consistien en fer un viatge de guerra al nord d’Àfrica.

Vins i teles a canvi de sucre i cafè

Garrafes polsoses i caixes de fusta plenes de teles i teixits s’agrupen al costat d’un immens mapa amb les rutes navilieres fins al Nou Continent. El vi i la tela simbolitzen les principals mercaderies que Catalunya enviava a Amèrica a través del mar, ja que la demanda d’aquests productes era prou potent per dur a terme el viatge. D’allà, els comerciants s’enduien cafè, tabac, sucre i rom, que després venien a Catalunya. Entre aquests intercanvis també hi havia el tràfic d’esclaus, un negoci que el museu no obvia. És per això que, en una de les sales, s’exposen documents que fan referència a la compravenda de persones i s’hi representa una petita cel·la amb unes siluetes encadenades. “El tràfic negrer és un tema prou important per fer-ne una gran exposició, i aquest serà un dels nostres pròxims projectes”, diu García.

A més de fomentar i enfortir el comerç exterior, la ruta fins a Amèrica també va empènyer la indústria naviliera catalana a aconseguir tenir les millors embarcacions. L’evolució es fa evident en una immensa vitrina en què s’exposen nombroses maquetes de diferents vaixells. “Fins aleshores, les embarcacions catalanes eren molt duradores, però petites i lentes -explica García assenyalant un vaixell de vela de la vitrina que sembla el germà petit de la resta de naus-. El comerç a Amèrica va suposar un abans i un després per a la indústria, com també la compra de velers fets a l’estranger”. La transformació naviliera no va tenir aturador i, amb l’aparició del vapor, va avançar a molta més velocitat. “Catalunya va adaptar-lo ràpidament i Barcelona es va convertir aleshores en un gran port industrial”, destaca García.

Una imatge de la capital catalana de principis del segle XIX mostra com la ciutat va canviar la seva fesomia gràcies en bona part al comerç marítim. “Es van començar a assumir grans transformacions, com la creació de l’Eixample -diu García-. També es va impulsar una indústria potent de construcció i reparació de vaixells. De tot allò ara queda que Barcelona és un gran port de restauració de megaiots”. La part més humana de la història marítima és present a la mostra a través d’una àrea dedicada a les persones que van formar part de les tripulacions i de la indústria naviliera. L’espai és, segons García, indici d’un altre dels projectes del museu, que en el futur vol explorar “la incorporació de les dones al món marítim”.

El recorregut històric fa una parada també en el paper dels grans transatlàntics i de companyies com Trasmediterránea i, finalment, desembarca en el present. Una gran paret de vidre amb el mar de fons indica que, per acabar de traçar la història marítima, cal sortir del museu i observar els vaixells ancorats al port de Barcelona avui. Aquests seran els que narraran la història naval catalana del futur.