LITERATURA

La vida aventurera, difícil i combativa de Josep Palau i Fabre

‘El monstre’, autobiografia de l’escriptor, es podrà aconseguir amb l’ARA els dies 24 i 25 de febrer

“La vida dels grans artistes no es pot explicar mitjançant una simple successió de fets biogràfics: és la suma de les potencialitats de l’ésser humà encarnades en les múltiples facetes de la seva personalitat contradictòria”, escriu Julià Guillamon al pròleg d’ El monstre i altres escrits autobiogràfics, de Josep Palau i Fabre, publicat per Galàxia Gutenberg poc després de la mort de l’escriptor, l’any 2008 -quan tenia 90 anys-, i que es podrà aconseguir amb l’ARA els dies 24 i 25 de febrer per 22 euros. “ El monstre contrabalança aquest concepte -diu Guillamon-. És una biografia escrita a manera de testament, en uns mesos de desesperació exaltada, comparables en certa manera als que Palau va viure el 1947 a França i que l’escriptura d’ El record fatídic [text on rememora la seva arribada a París]li ha fet reviure”.

Era el 1985, quan l’escriptor tenia 68 anys i feia gairebé un quart de segle del seu retorn a Catalunya després d’un llarg exili. “He titulat les meves memòries El monstre. No és un títol gens exagerat”, escrivia Palau i Fabre al recull de textos que es van afegir com a apèndix al volum inicial, que havia vist la llum el 2005 dins de les Obres completes, i els quals només es poden llegir en aquesta edició. “¿No mereix ser qualificat de monstre un escriptor que, després de lluitar, com ningú, en els pitjors moments, per tal de redreçar la llengua i fer-la sortir de la postració en la qual havia caigut, a la qual estava sotmesa, després d’haver comès aquest pecat, dic, s’ha intentat marginar-lo, atès que ha estat impossible eliminar-lo del tot com els més conspicus havien desitjat?”, afegia.

Una figura clau però marginada

Abans de marxar a París el 1945 -ciutat on viuria quinze anys-, Josep Palau i Fabre havia estudiat filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i s’havia convertit en una de les figures clau de la resistència cultural catalana: va ser un dels reorganitzadors dels Estudis Universitaris Catalans (1941), va fundar la revista Poesia (1944) i va participar en la creació d’una altra revista important, Ariel (1945), amb Josep Romeu, Miquel Tarradell, Joan Triadú i Frederic-Pau Verrié. “El va marcar molt la cultura de la dècada dels 30 -recorda Guillamon-. Els autors d’aquells anys havien arribat a les cases de la gent i eren una influència. A més, Palau va llegir ben aviat la part francesa de la biblioteca materna”.

A les memòries, l’autor de Poemes de l’alquimista (1952) planteja un viatge desordenat per algunes fites de la seva biografia, aventurera i accidentada: evoca el dia que el seu avi li va explicar que era “fill d’una hipnotitzada” -fet que li permetia comprendre la seva “part mediúmica o d’al·lucinat”-, els anys d’estudi als Hermanos de la Bonanova, la “fallida immisció en els rengs de Falange” el 1939, el model de llengua literària que va escollir i el moment que va decidir començar una nova vida a França. Escriu: “Després d’esbufegar-me i treure el fetge per la boca pel país, i després que la meva actitud em va dur a rompre amb els meus pares i a quedar-me sol i acorralat com una rata, no sé per quina mena de prurit cívic o ètic, o per quina mena d’inèrcia, em vaig creure obligat a acomiadar-me d’algun dels nostres prohoms”. Palau recorda que Carles Riba només parlava “dels seus esforços, dels seus mèrits”, i que li “va donar a llegir el procés de Joana d’Arc”, una manera de dir-li que “hi havia una altra França que la de Baudelaire, Rimbaud o Lautréamont”, tres de les grans influències de l’escriptor. Marià Manent li va dir: “Ara no se’ns torni comunista!” Espriu va ser més sibil·lí: “Vós encara podeu ser un bon assagista en llengua francesa...”

Durant l’estada a París, Palau i Fabre viu alguns dels episodis més curiosos de la seva vida, com la participació en el rodatge d’ El salari de la por, d’Henri-Georges Clouzot, en què va fer de figurant, l’any 1952. No oblida tampoc la coneixença de Picasso, artista que acabaria estudiant obsessivament. També explica la sintonia amb Antonin Artaud, que va anar a veure mentre estava ingressat a l’hospital psiquiàtric d’Ivry. Era el 1947, pocs mesos abans de la mort del poeta. “Em sotmeté a una veritable prova: intel·lectual, moral i gairebé física”, diu. La prova incloïa un martell i, una mica més endavant, també uns mitjons. Entre els autors francesos que reben alguna invectiva de Palau i Fabre hi ha Malraux, Camus i Char. Tenint en compte que el periple sentimental de Palau i Fabre va ser força agitat, sorprèn que el liquidi en un parell de línies: “La meva vida amorosa, sexual i eròtica ha estat un desastre: així com sona”. Tal com explica Guillamon al pròleg, “Palau pot ser delicat i hedonista, tràgic i brutal”. Els lectors trobaran totes aquestes cares de l’escriptor barceloní quan s’encarin amb El monstre.

Més continguts de