La bellesa veneciana conquereix l’estiu del Thyssen

MadridEl Crist amb la corona d’espines que Jacopo Bassano va pintar pels volts de 1590 és tan descarnat i dramàtic que sembla més una pintura negra de Goya que una obra del segle XVI. Però Bassano no era un excèntric sinó un exponent destacat de fins on va arribar la pintura a la Venècia del Renaixement. “El més important de la pintura, com Caravaggio, Rubens i Velázquez, va sortir de Venècia. És l’origen de tot el que vindria després, de tota la pintura que avui importa”, afirma Guillermo Solana, el director del Museu Thyssen, on es pot veure l’obra de Bassano dins l’exposició El Renacimiento en Venecia. Triunfo de la belleza y destrucción de la pintura. “Es tractava de treure la pintura de les seves funcions essencialment religioses i de culte, per portar-la a terrenys més purament estètics i específicament artístics”, subratlla el comissari, el catedràtic de la Universidad Complutense i exdirector del Prado Fernando Checa.

El Renacimiento en Venecia. Triunfo de la belleza y destrucción de la pintura inclou 89 obres, entre pintures, escultures, gravats i llibres d’artistes com Giorgione i Lorenzo Lotto -a més de Bassano-, algunes de les quals provenen de grans museus internacionals com la Galeria de l’Acadèmia de Venècia, el Palazzo Pitti, el Louvre i la National Gallery de Londres. De fet, la mostra es pot veure també com un cant al talent dels tres grans pintors d’aquell moment: Ticià, Tintoretto i Veronese. Entre els plats forts hi ha el gran El rapte d’Europa, de Veronese; que surt per primera vegada d’Itàlia. “Es tracta de belleses arquetípiques que destaquen perquè tenen un encant irresistible que conté la quinta essència de la pintura veneciana del segle XVI”, explica l’historiador Thomas Dalla Costa. “Totes aquestes pintures semblen instantànies que capturen la bellesa de les protagonistes -subratlla l’autor-, empresonades en les pinzellades denses i encertades de Paolo Veronese, que ens parlen d’una Venècia en la qual els comitents d’aquest tipus d’obres buscaven la bellesa per admirar-la i d’aquesta manera satisfer espiritualment els sentits”.

A diferència del pes que el dibuix té en la pintura florentina del Renaixement, la veneciana desborda sensualitat: en lloc de la línia, els pintors feien servir les harmonies i els contrastos de color i els clarobscurs per definir els volums. Aquests trets es poden observar al llarg del recorregut i d’una manera encara més explícita a l’àmbit que tanca la mostra, dedicat precisament a la destrucció de la pintura, on hi ha, a més de Crist amb la corona d’espines, obres tardanes de Tintoretto i Veronese que als ulls actuals poden semblar inacabades. L’última obra del recorregut, en un petit espai a la sortida, és un Crist crucificat de Ticià provinent del monestir d’El Escorial que destaca pel seu dramatisme.

Un altre dels tresors de la mostra, també de grans dimensions, és Paradís, de Tintoretto; pertany al Museu Thyssen. Es tracta de l’obra preparatòria per a la pintura monumental que hi ha a la Sala del Gran Consell del Palau Ducal. Tot i la intensitat de les obres exposades, la mostra, que estarà oberta fins al 24 de setembre, es fa molt curta i se’n surt amb ganes de més. Es pot veure com un destil·lat d’aquest moment apassionant de la història de l’art molt aclaridor per a les futures visites a altres museus que tenen una bona col·lecció d’aquest moment, com el Museu del Prado, i per preparar un viatge a la ciutat dels canals. “Venècia va començar a crear i mostrar una construcció pròpia i original d’un ideal de bellesa artística renaixentista que aviat es va convertir en alternativa, gairebé l’única alternativa italiana, als pretesos paradigmes estètics florentins i romans encapçalats per Rafael Sanzio i Miquel Àngel”, explica el comissari al catàleg.

La creació d’una gran metròpoli

Un gran encert de l’exposició -Checa hi ha treballat durant quatre anys- és que no es limita a reunir un conjunt exquisit de pintures sinó que presenta el Renaixement venecià des d’una perspectiva global. Per començar, el comissari presenta la ciutat com una metròpoli cosmopolita que tenia relacions amb Bizanci i el Pròxim Orient, amb una economia pròspera que se sustentava sobretot en el comerç amb ultramar. És curiós com fa servir algunes pintures per explicar aquest aspecte més enllà de l’art del contacte de cultures, com és el cas dels personatges vestits a la manera oriental que hi ha a Sant Joan Baptista predicant, de Veronese.

També criden l’atenció els nombrosos retrats que hi ha al llarg del recorregut, que evoquen la transformació classicista de Venècia, que al segle XV era una ciutat sobretot gòtica, i les estructures de poder de la Sereníssima. És com descobrir un qui era qui de l’època. Entre els retratats hi ha el dux Giovanni Mocenigo, els procuradors Alessandro Gritti i Jacopo Soranzo, l’escriptor Giovanni Bressani, l’intel·lectual i poeta Antonio Anselmi i l’arquitecte Vincenzo Scamozzi. També el duc d’Urbino Francesco Maria della Rovere i un retrat doble magnífic de Veronese, el del comte Iseppo da Porto amb el seu fill Adriano. “A Venècia, entesa no només com una ciutat sinó com una de les grans capitals polítiques i comercials de l’època, assistim a un constant intercanvi de rols i funcions entre l’àmbit polític, el civil, el diplomàtic, el jurídic i, finalment, el militar. En més d’una ocasió podem trobar un mateix personatge representat bé com a militar o bé com a cortesà, ostentant en cada cas els atributs corresponents del càrrec social”, explica l’historiador Matteo Mancini.

El retrat femení també té un paper destacat, tant pel que fa a dones idealitzades, heroïnes com Salomé i Judit, com pel que fa a personatges mitològics. A més, Fernando Checa ha reunit tres Maria Magdalena penitent de Ticià. S’acostuma a dir que el pintor va morir abraçat a la més tardana de les tres, propietat del Museu de Capodimonte de Nàpols.