Cultura 09/02/2019

Neus Ballús, de Gallecs al Senegal

La directora torna al Festival de Berlín amb ‘Staff only’, la seva primera pel·lícula de ficció

Xavi Serra
3 min
Sergi López és un dels tres protagonistes de Staff only, de Neus Ballús.

Enviat especial a BerlínLa Neus Ballús que va dirigir La plaga, tot i ser una debutant semblava una cineasta més segura que la que ara, quatre anys després, torna a la Berlinale per presentar el seu segon llargmetratge. La Neus Ballús de Staff only sembla més intuïtiva, sense por de córrer riscos; no és un pas enrere, sinó el salt endavant d’un viatge cap a la ficció que la directora necessitava fer, però novament arrelat en la realitat i profundament personal.

Si La plaga era en essència Gallecs, el barri rural situat entre el Vallès Occidental i el Vallès Oriental, Staff only és el Senegal, el país on passen les vacances un pare (Sergi López) i els seus dos fills, el Bruno (Ian Samsó) i la Marta (Elena Andrada), una adolescent que es desespera amb l’atapeït programa d’activitats turístiques (excursions, balls folklòrics, safaris per veure animals) que ha preparat el seu pare. La Marta, que exhibeix la seva irritació amb la insolència dels disset anys, prefereix barrejar-se amb els senegalesos, fer amics del país i potser anar a ballar amb el noi que grava en vídeo les excursions als turistes; qualsevol cosa menys passar-se el dia envoltada de jubilats en un resort de luxe.

Neus Ballús, de Gallecs al Senegal

Ballús no ambienta el film al Senegal perquè sí. Hi va anar fa quinze anys amb una amiga i l’experiència la va marcar: “Jo venia d’una Barcelona multicultural on tots som iguals però comences a moure’t i t’adones que hi ha unes estructures polítiques i econòmiques que no són fàcils de superar”. El viatge de Ballús no és com el de la Marta; la directora es va estar en un lloc sense aigua ni llum, en condicions de salut lamentables (“Una persona es va posar malalta i va morir en 15 dies”) i quan va marxar va jurar que no hi tornaria. Però al cap d’un temps es va adonar que a dos quilòmetres d’on ella havia estat hi havia un hotel “d’un luxe que no trobes ni a Barcelona”.

Xoc cultural brutal

Staff only no és la història de Ballús, tot i que neix del seu “xoc cultural brutal” en veure les circumstàncies dels turistes europeus i les de la gent del Senegal. Però el que interessa més a la directora és com es filtra aquest contrast a través de l’experiència de la Marta, dels seus ulls d’adolescent plens d’equívocs, innocència i també una certa arrogància que es veurà sacsejada per la realitat crua del Senegal. “Volia veure la transformació que es produeix en algú que està fora del seu lloc i la caga constantment, com això li forma la personalitat futura sense ni tan sols adonar-se’n”, diu.

Ballús va trobar Elena Andrada, que no tenia experiència com a actriu, fent un càsting molt extens per instituts de tot Catalunya. “Buscava una noia que fos autèntica, que tant li fes el que pensava la gent i que tingués una edat molt semblant a la de la Marta”, explica. Però al costat d’Andrada i Ian Samsó hi va posar un dels actors amb més experiència del cinema català, Sergi López, el primer actor convencional amb qui treballa Ballús, tot i que López, en el fons, no té res de convencional. “Vaig ser uns dies al rodatge d’Un dia perfecte per volar i em va agradar molt com treballava el Sergi amb el fill de Marc Recha, la seva capacitat per ser ell mateix i generar situacions. El Sergi es nodreix de l’autenticitat dels altres i, alhora, els altres es nodreixen de la seva professionalitat. A Staff only va apadrinar els dos nens i ens va ajudar molt a tots... fins i tot a dirigir els extres!”

Tot i el canvi radical d’escenari i gènere, Staff only comparteix moltes coses amb La plaga, especialment un llenguatge pròxim al documental i la capacitat per mostrar la veritat de la gent. L’empatia de Ballús amb els seus personatges és infinita i no passa per fer-los més simpàtics o llestos, sinó per entendre les seves raons i mirar-los amb respecte i honestedat, i així acompanyar-los en les seves descobertes, retrobaments i transformacions. I potser retornar-hi al cap d’uns anys, com Isaki Lacuesta a Entre dos aguas. “Sí, per què no? A més, la meva primera experiència en cinema va ser com a ajudant de muntatge a La leyenda del tiempo ”.

Horror, sordidesa i lletjor: l’Alemanya de Fatih Akin

Cues i sales plenes de gom a gom per veure la pel·lícula alemanya més esperada del festival, El Guante Dorado, el nou film del cineasta alemany d’origen turc Fatih Akin, que viatja a l’Hamburg dels 70 per explicar el cas real de Fritz Honka, un assassí en sèrie especialitzat en dones grans i solitàries que freqüentaven el tuguri infecte que dona títol al film, un bar ple d’alcohòlics sense remei, on el cambrer va donant cops als borratxos per assegurar-se que no estan morts (“Una vegada se’ns en va morir un i vam trigar dos dies a adonar-nos-en”). Però El Guante Dorado és un paradís comparat amb la putrefacta casa de Honka, que després de matar les seves víctimes les esquarterava i acumulava a les golfes. Akin, a més, no estalvia al públic la violència extrema dels assassinats. Tot plegat, per què? Per què tanta lletjor, tant d’horror? Per mostrar el costat més indigne de l’ésser humà, sense bellesa, humor ni compassió? Gràcies, però no.

stats