El bisbe que va salvar Andorra

Simeó de Guinda i Apeztegui, bisbe d’Urgell del 1714 al 1737, va tenir un paper clau en la salvaguarda de l’estatus neutral de les valls acabada la Guerra de Successió

El jove historiador Oliver Vergés, a Història d’Andorra en onze claus (ANM Editors, 2016), ens resumeix (i aclareix) la peculiaritat andorrana a través d’un seguit de dades i dates que van de l’any mil, amb les primeres mencions documentals de les valls, al 1993, quan el país va assolir la plena sobirania amb l’aprovació de la Constitució. L’autor no hi passa per alt un personatge cabdal en un període crucial: Simeó de Guinda i Apeztegui, bisbe d’Urgell l’endemà de la Guerra de Successió.

Nascut cap al 1659 en una altra vall pirinenca, la de Salazar (Navarra), Simeó de Guinda ja ocupava el 1687 una canongia a la col·legiata de Roncesvalls, on ben aviat va sobresortir per “l’especial capacitat per als negocis i l’exquisit do de gents”, dues qualitats que va posar a prova el 1703, quan va ser designat intermediari per resoldre un centenari conflicte que enfrontava ramaders navarresos dels dos vessants del Pirineu per l’aprofitament de pastures a la zona fronterera d’Aldude o Kintoa. Però després de quinze mesos de negociacions amb les autoritats de París, va tornar a casa contrariat per no haver pogut tancar un acord definitiu.

Amb la Guerra de Successió en marxa, Simeó de Guinda no va dubtar a decantar-se pel candidat Felip V de Borbó, al qual fins i tot va allotjar a la seva casa de Roncesvalls quan el net de Lluís XIV tornava del setge fallit del 1706 sobre Barcelona, ja controlada pels partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria. Felip d’Anjou va agrair-li amb escreix l’acollida: el 9 de març del 1708 el canonge d’Espartza de Salazar va ser nomenat abat de la col·legiata de Sant Isidre de Lleó, i el 17 de setembre del 1714 era confirmat al capdavant del bisbat d’Urgell.

Simeó de Guinda va aterrar a la Seu d’Urgell just al principi d’una repressió sistemàtica i a tots nivells contra els vestigis d’austriacisme. Com destaca Josep M. Torras i Ribé a Felip V contra Catalunya (Rafael Dalmau, 2005), les noves autoritats estaven convençudes del paper dels eclesiàstics com a inductors de l’aixecament austriacista i per això van impulsar una política de destitucions i represàlies que en alguns casos va adoptar “trets de crueltat extrema i de gran simbolisme”. Com la degradació pública al Born del sotsdiaca Ramon Moga, el 30 de juliol del 1715, quatre dies abans de passar-lo pel garrot vil, presidida per Simeó de Guinda.

Malgrat aquest episodi, el nou prelat d’Urgell es va concentrar des del primer moment en la seva diòcesi, i especialment en Andorra, d’on era sobirà en virtut de la signatura dels pariatges, el 1278, pels quals aquelles valls passaven a tenir com a coprínceps el comte de Foix (i més endavant el rei francès) i el bisbe de la Seu. Després de cinc segles en què els privilegis comercials i la neutralitat andorrana s’havien mantingut gràcies al contrapès de dues monarquies potents i rivals, l’espanyola i la francesa, a la fi de la guerra pel tron hispànic Andorra va quedar a mercè d’una mateixa dinastia a nord i sud, els Borbons, amb potestat per canviar-ne l’estatus jurisdiccional.

Ni França ni Espanya

Per embolicar-ho encara més, la Seu d’Urgell va ser un focus austriacista de primer ordre durant el conflicte i, amb el bisbe filipista Julián Cano fugit des del 1705, el capítol de la diòcesi es va posicionar obertament a favor de Carles III. Com explica Jordi Buyreu en un extens article a l’obra Guerra, frontera i identitats (Afers, 2015), a Andorra “ de iure no hi havia cap posició compromesa, perquè els dos coprínceps eren al mateix bàndol; ara bé, de facto la realitat era molt més complexa, perquè el copríncep episcopal estava absent i el capítol catedralici […] s’havia alineat amb l’arxiduc”. Per mantenir els equilibris, les autoritats andorranes van reconèixer el candidat dels Àustria, a desgrat del copríncep francès.

La victòria borbònica sobre Catalunya l’11 de setembre del 1714 va comportar l’abolició de les lleis i llibertats catalanes i la imposició del Decret de Nova Planta. Una imposició que, d’acord amb el nou context de poder a París i Madrid i el jurament de les institucions andorranes a Carles III, es podria haver aplicat també a Andorra. O, pitjor i tot, França i Espanya podrien haver aprofitat la conjuntura per integrar el petit enclavament pirinenc en un país o l’altre. D’evitar totes dues possibilitats se’n va encarregar Simeó de Guinda, borbònic convençut, sí, però encara més ferm defensor de salvaguardar els drets que li concedia el coprincipat de les valls.

El 1715 ja manava al Consell de la Terra andorrà de no obeir cap ordre que no vingués dels coprínceps, i més endavant deixava clar al síndic d’Andorra que l’abolició dels privilegis de Catalunya “ no tiene conexión alguna con los concedidos a la valle ”. Per mesures com aquestes, el bisbe Guinda va ser un personatge clau “per comprendre el posterior camí que recorreran aquestes valls fins a l’actual estatus d’estat independent”, segons Buyreu. Fent gala del seu esperit negociador, ja posat en pràctica a la Navarra natal, la seva acció episcopal va dibuixar una encertada estratègia per al manteniment futur d’Andorra: que no fos un focus de problemes a ulls de les dues grans monarquies veïnes, sobretot amb el contraban.

La defensa aferrissada des del bisbat dels drets dels andorrans, corroborats judicialment per les autoritats borbòniques el 1731, va cristal·litzar a mitjans del segle XVIII amb la publicació del Manual Digest (1748), d’Antoni Fiter, i el Politar andorrà (1764), d’Antoni Puig, dues obres referencials en què s’analitzaven i s’ordenaven les bases jurídiques històriques de la neutralitat d’Andorra, unes valls per les quals va lluitar el bisbe fins a la mort. Literalment. El 27 d’agost del 1737, a 79 anys, es va apagar en visita pastoral a Sant Julià de Lòria. Va ser enterrat a l’església del convent de monges de la Companyia de Maria a la Seu, fundat i finançat per ell mateix el 1722, i actiu fins al 1999.

Més continguts de