Publicitat
Publicitat

ARTS ESCÈNIQUES

Una bomba anarquista cau a l’Antic Teatre

La Societat Doctor Alonso posa a prova el públic fent-li tocar 40 guitarres elèctriques

Anarchy no és una obra de teatre. És més aviat un experiment social sobre l’ordre i el caos. És una instal·lació de live art en què el públic ha de decidir quin espectacle vol veure o, més ben dit, vol sentir. La Societat Doctor Alonso està perfeccionant en els últims muntatges la idea d’unitat entre fons i forma. A Anarchy volien parlar del moviment anarquista en una època en què ha quedat no només ideològicament arraconat sinó també perseguit; i el dispositiu que ha ideat per fer-ho és una performance per a un intèrpret que es mou davant de 40 espectadors que tenen entre mans una guitarra elèctrica i, als peus, un amplificador. Tothom és lliure d’escollir quan toca la guitarra i quan escolta, i quan deixa escoltar els companys de butaca. Perquè l’espectacle no vol ser una lliçó d’història -tot i que el defineixen com un homenatge a Catalunya i a la seva revolució anarquista-, sinó una demostració sobre “com prenem decisions individualment i en grup en relació a una cosa”, explica el director, Tomàs Aragay. Per acabar d’arrodonir la proposta, resulta que la intèrpret d’ Anarchy és precisament una activista cultural, integrant del moviment punk als 80 i directora del teatre independent Antic Teatre, Semolinika Tomic.

Després d’estrenar al festival TNT de Terrassa i començar la gira -que encara els portarà per Olot, Torelló, Girona, Bilbao, Madrid, Itàlia i França, entre altres llocs-, la companyia farà temporada a l’Antic Teatre del 27 de gener al 12 de febrer. Per les funcions viscudes, ja han comprovat que cada dia l’obra és diferent en funció de la interacció del públic: a vegades no toquen ni una nota i a vegades toquen tant que la intèrpret no pot fer-se sentir. “A vegades m’enfado molt i els dic de tot!”, confessa Tomic. Però aquest és el joc: “També volíem posar-nos en perill a nosaltres i a l’espectacle”, diu la coreògrafa de la companyia, Sofia Asencio.

La clau és que és un muntatge viu i col·lectiu. “Tots estem molt formatejats, i que et donin llibertat genera automàticament un debat polític a l’espectador”, diu Aragay. “L’humà va cap a l’ordre, i per això necessita un pare estat que li digui què ha de llegir, vestir, si pot viatjar... L’anarquia proposa una manera de ser lliure i escollir en tots els aspectes de la vida, vivint en comunitats autogestionades i en xarxa”, explica Tomic. Anarchy podria ser una d’aquestes comunitats en què l’espectador té la responsabilitat de decidir la banda sonora de l’espectacle. La interacció amb el públic no va més enllà, per evitar que no es dilueixi tot el discurs en un simple joc. “No és un discurs intel·lectual sobre l’anarquia. És una bomba d’energia, una experiència que passa pel cos. El públic surt canviat”, assegura Asencio.

L’obra també pot servir de metàfora del món de l’art i de reflexió sobre la llibertat: “Tots som interdependents. Nosaltres depenem del públic i les subvencions però això no els fa els nostres amos. La llibertat de l’artista està per sobre de tot. Aquesta és la nostra responsabilitat, tot i que no és fàcil ser lliure”, afirma Asencio.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT