Cultura 26/06/2019

Pintures a prova dels artistes més radicals

El CaixaForum explora l'evolució del llenguatge pictòric recent amb 740 obres de la col·lecció d'art contemporani de La Caixa

Antoni Ribas Tur
4 min
'Representació inestable talismànica d'un Schrättel (amb agraïment al mestre marbrejador Dirk Lange', de Kerstin Brätsch

BarcelonaAl llarg del segle XX la pintura ha tingut una mala salut de ferro: després de veure’s qüestionada per la invenció de la fotografia al segle XIX, els artistes de les avantguardes la van sotmetre a mil i una experimentacions i els més radicals la van voler assassinar. “El segle XX ha vist les innovacions més importants en el camp de la pintura des del cubisme, però també és l’època en què se li han posat més dates de caducitat”, afirma Nimfa Bisbe, la directora de la col·lecció d’art contemporani de La Caixa i que és la comissària de la nova exposició del CaixaForum de Barcelona La pintura, un repte permanent, amb obres de grans artistes de la segona meitat del segle XX com Robert Mangold, Gerhard Richter, Joan Hernández Pijuan, Robert Ryman, Ignasi Aballí, Carlos Bunga, Juan Uslé, Sean Scully, Antoni Llena, Georg Baselitz, Sigmar Polke, Julian Schnabel i Ángela de la Cruz.

L’exposició, que estarà oberta fins al 29 de setembre, inclou 40 obres de la col·lecció d’art contemporani de La Caixa, on la pintura té un paper important: representa el 40% de les més de mil obres que la formen. Algunes són adquisicions recents, com un pastel abstracte blanc de Michael Parmentier i les fotografies de Wolfgang Tillmans, que evoquen gèneres pictòrics com les natures mortes, la pintura d’història i la pintura abstracta. D’altres s’exposen per primera vegada al CaixaForum de Barcelona, com una instal·lació de Jessica Stockholder i una altra de Victoria Civera. “La declaració de la mort de la pintura ha estat cíclica, no només des de l’aparició de la fotografia sinó amb l’aparició de l’art conceptual, el vídeo, les instal·lacions, les tecnologies digitals i ara també amb internet –explica la comissària–. Però la pintura continua, es redefineix, es reinventa constantment amb noves formes i nous materials, s’hibrida amb altres disciplines, com l’escultura i la instal·lació. La pintura ha ampliat el seus marges i ha traspassat la superfície pictòrica”.

Thomas Scheibitz exposa la seva obra 'Stella' de 2004

L’abstracció com a fil conductor

Les obres estan dividides en sis àmbits temàtics i tenen com a fil conductor l’abstracció perquè, com explica Bisbe, “és el mode d’expressió que ha tractat més la materialitat de la pintura”. Els àmbits de l’exposició estan pensats a partir de conceptes com l’aura de la tradició i la pintura com un objecte original i únic, la monocromia, les textures, la introducció del temps, la col·lisió de la geometria i la gestualitat, la fragilitat material d’alguns treballs, la reaparició de la figuració de les maneres més insòlites i les mutacions de la pintura. “Les oposicions clàssiques de la pintura aquí es reconcilien. Hi ha una mena de fusió entre la figuració i l’abstracció, la geometria i l’expressió subjectiva, la subjectivitat i l’execució anònima, el formalisme i el simbolisme”, diu Bisbe.

La vitalitat de la pintura es pot observar en la manera com impregna obres que no són pintura, com les fotografies de Tillmans, la instal·lació de Stockholder i un vídeo de Michael Snow. “Les obres exposades són d’artistes que han experimentat amb la noció de pintura d’una manera molt radical. Han establert la seva pròpia definició de la pintura i han assumit el repte d’actualitzar-la”, diu la comissària. Entre els artistes representats, val pena esmentar Ignasi Aballí per la manera com desconstrueix el llenguatge de la pintura i alhora ironitza amb el seu valor de mercat: els panells monocroms de 'Paper moneda' estan fets amb bitllets retirats pel Banc d’Espanya triturats.

Un altre dels objectius és contraposar els treballs dels grans mestres als de creadors més joves, com és el cas de Lui Shtini, nascut el 1978, un pintor “molt lent”, com diu Bisbe, que ha evolucionat cap a unes pintures abstractes protagonitzades per unes formes sinuoses amb diferents textures. També està als primers anys de la quarantena Rubén Guerrero, que participa en la mostra amb 'Sin título (La mitad de lo que ves)'. Aquesta obra crida l’atenció dins el recorregut perquè recorda una versió plegada d’una altra, un díptic de teles inclinades damunt la paret de la sala d’Ettore Spalletti titulat 'Habitació, vermell, porpra'.

'Sin título (la mitad de lo que ves)' de Rubén Guerrero

La pintura i les dones artistes

Malgrat que no té un àmbit específic, la mostra també permet reflexionar sobre com les dones artistes han abordat la pintura en les últimes dècades. Al llarg de la història i també al segle XX, la pintura ha sigut eminentment masculina i sovint ha estat associada a la força heroica de l’artista i els grans formats. Les obres de dones artistes exposades són com un cop de puny a la tradició: les pintures d’Ángela de la Cruz estan rebregades i les de Victoria Civera estan fetes amb materials precaris.

El cas de la instal·lació de Jessica Stockholder, feta amb làmpares i mobles, es pot veure com una transgressió de l’espai domèstic associat a les dones i un homenatge al kitsch. L’artesania també s’ha associat a les dones en contraposició a l’art en majúscules dels homes, i Kerstin Brätsch juga hàbilment amb aquesta noció i també amb la d’autoria amb una pintura gegantina realitzada amb la tècnica artesanal del paper marbrejat, 'Representació inestable talismànica d’un Schrättel (amb agraïment al mestre marbrejador Dirk Lange)'.

'Air-Padded Table Haunches'  la instal·lació de Jessica Stockholder
stats