MÚSICA

Les cançons prohibides es tornen a sentir

Un concert recupera alguns dels 400 títols censurats per Franco a Ovidi, Llach i Pi de la Serra

Abril,d’Ovidi Montllor, mai es va poder sentir perquè, segons els censors franquistes, feia “ tufillo comunista ”. La lletra del cantautor d’Alcoi, que parla de roses i de Sant Jordi, va sonar ahir per primera vegada a Luz de Gas. Era una de les catorze cançons que van formar part del concert La Nova Cançó inèdita. Lletres censurades a la llum. Amb les veus de Pau Alabajos, Arnau Aymerich, Cesk Freixas, Meritxell Gené, Gemma Humet, Jordi Montáñez i Marc Ràmia van reaparèixer cançons de Lluís Llach, Quico Pi de la Serra, Raimon i Maria del Carme Girau, entre d’altres.

El control sobre les idees i les lletres és una constant a la història de l’estat espanyol. Una de les últimes víctimes de l’acció de la justícia contra la llibertat d’expressió ha sigut el raper Valtònyc, exiliat des que el Tribunal Suprem el va condemnar a tres anys i sis mesos per unes cançons. En temps de Franco, els censors perseguien sobretot els missatges que anessin en contra de l’ordre social, familiar, de l’Estat (qüestionar la unitat nacional era severament perseguit) o figures prominents del govern o de l’Església. Cantar “et faré un bes” estava totalment prohibit perquè atemptava contra la moralitat. “Els més censurats van ser Llach, Pi de la Serra, Raimon i Ovidi Montllor”, destaca l’etnomusicòloga, historiadora i comissària del concert, Maria Salicrú-Maltas.

Cinc estrofes i Som la mateixa gent, de Pi de la Serra, van quedar en un calaix per culpa de la censura. La primera es va prohibir perquè hi havia algunes referències sexuals, i la segona perquè era “massa patriòtica”. “L’hem hagut de musicar perquè Pi de la Serra ni tan sols recordava com era la música exactament”, explica Salicrú-Maltas. La censura tampoc va deixar passar La resurrecció dels morts, de Llach, perquè el que ressorgia era el poble de Catalunya.

Curiosament L’estaca i Què volen aquesta gent van ser autoritzades i no es van prohibir fins a un any després de veure la llum. O el censor es va despistar o no va entendre a qui es referien quan parlaven d’algú que truca de matinada i d’un estudiant que acaba llançant-se per la finestra.

De la “croada” dels censors franquistes, però, era difícil salvar-se’n. Els músics havien de presentar les lletres que volien cantar en directe al govern civil i a la delegació provincial del ministeri d’Informació i Turisme. Si volien gravar un disc, havien d’enviar les lletres al ministeri, que era el que donava el permís per editar i difondre els textos gravats. I fins i tot si donava l’autorització, això no li garantia una vida tranquil·la perquè el dret podia anul·lar-se a última hora i per qualsevol motiu.

Burlar els censors

Sempre quedava l’audàcia. “Als concerts moltes vegades es cantaven cançons que havien estat prohibides -explica Salicrú-Maltas-. Esperaven que el policia en qüestió marxés. Si veien que no portava el patracol amb les lletres, també les cantaven i de vegades el mànager se l’emportava al bar: hi havia moltes maneres de burlar la censura”.

En total, a l’estat espanyol es van prohibir més de 4.000 cançons. Els censors amb idiomes també van haver de tallar o silenciar cançons estrangeres. I amb les lletres forànies també hi va haver distraccions. Je t’aime... moi non plus, de Serge Gainsbourg i Jane Birkin, va ser autoritzada i després prohibida. El censor devia confondre els sospirs amb un instrument musical.