La cara més criminal de l’anarquisme

‘Anarquistes i baixos fons’ analitza la delinquència sindical dels anys 30 i els seus personatges més tèrbols

Hi va haver anarquistes abnegats que es van jugar la vida pels seus ideals. I molts dels avenços socials que s’han aconseguit són gràcies a l’anarquisme, que va ser  la principal força sindical de Catalunya durant les primeres dècades del segle passat. Però al costat dels idealistes llibertaris també hi va haver homes tèrbols. L’historiador Federico Vázquez Osuna, que coneix amb profunditat els jutjats de Barcelona, repassa a Anarquistes i baixos fons. Poder i criminalitat a Catalunya (1931-1944) (L’Avenç) les vides dels anarquistes més foscos de la dècada dels trenta del segle passat. Alguns d’ells practicaven un doble joc polític: podien ser anarquistes però alhora col·laborar amb els Sindicats Lliures o les forces franquistes.

No hi ha una mateixa història ni tampoc un únic origen. Hi ha haver idealistes llibertaris que es van transformar en atracadors per culpa de la fam, i autèntics delinqüents que es van infiltrar i camuflar en les files anarquistes. “ Casi todos los atracadores de Barcelona, y los de la provincia, todos, proceden de las filas del sindicalismo y del anarquismo, y casi todos han sido buenos militantes. En los casos de más necesidad económica para la organización se había pensado en estos procedimientos (de los atracos). La represión [...] arrastró también a los jóvenes compañeros hacia los atracos ”, va escriure Ángel Pestaña el 1923.

Negoci amb el paper

No és fàcil investigar què va passar als baixos fons de Barcelona durant els anys 30. Un dels principals obstacles és la manca de documentació. L’octubre del 1936 l’arxiver de l’Audiència, Félix Duran, va rebre l’ordre del secretari de govern, Agustín Juandó Royo, de lliurar “ los rollos del criminal que se referían a las causas instruidas entre 1899 y 1929 ”. Els responsables de l’Oficina Jurídica es van endur tones i tones de documents a la Papelera del Prat. “No només van destruir totes les causes criminals que atenyien l’anomenada delinqüència social, sinó que possiblement també en van fer negoci, perquè al Prat el paper es venia a quilos”, diu Vázquez.

Eduardo Barriobero, un dels responsables de l ’Oficina Jurídica, escrivia: “ S e ha quemado mucho papel inútil..., doscientas, trescientas, acaso mil toneladas. Toda la historia falsa y trágica de los hombres fuertes, de los verdaderos revolucionarios, que plumas canallescas habían escrito en papel de oficio. Se canceló todo lo pasado. Borrón y cuenta nueva”. La destrucció documental també va afectar els arxius de l’ Auditoria de Guerra i de la presó Model. “Per tot plegat -reconeix l’autor de l’obra-, la trajectòria de molts protagonistes d’aquest llibre anterior a 1937 s’ha hagut de reconstruir per mitjà dels diaris de l’època, especialment de La Vanguardia ”.

Canvi generacional

A finals del segle XIX i principis del XX, les condicions dels obrers eren misèrrimes. Els treballadors, a vegades nens de deu anys, sovint cobraven per dia i no per setmana, i les jornades laborals eren de 12, 14 i fins a 16 hores diàries. És en aquest context que es va produir un dels moviments vaguistes més importants del segle XX, la vaga de la Canadenca. Els empresaris van exigir mà dura i va començar l’etapa del pistolerisme. “Abans del 1931 l’anarquisme va ser creatiu, culturalment innovador, crític amb la moral catòlica i la pedagogia que imperava, però a partir del 1931 hi ha un relleu generacional, arriba molta gent nova i s’imposen els postulats més violents”, assegura Vázquez Osuna. “S’hi incorpora una nova generació de militants joves, sense gaire formació ideològica, però ambiciosos i exaltats”, afegeix. El 1927 va néixer la Federació Anarquista Ibèrica (FAI): “La FAI va promoure les accions violentes, si creia que eren necessàries per a l’organització”, diu l’autor del llibre. Vázquez centra el seu llibre en set anarquistes concrets: Josep Batlle, Antoni Devesa, Aurelio Fernández, Dionís Eroles, Justo Bueno i els germans Ruano i Adolfo Ballano. Al llibre repassa els episodis més controvertits, com l’assassinat dels germans Badia, les extorsions a l’oficina de passaports de Barcelona o l’ assassinat de 44 maristes a Barcelona.

Proxeneta i atracador

Un dels personatges més enigmàtics és Justo Bueno (Munébrega, Aragó, 1907 - Barcelona, Camp de la Bota, 1944). Bueno era un torner mecànic que va ingressar a la CNT el 1933 i era membre del grup d’acció Gángsters Club. Va ingressar a la presó el març del 1933, acusat d’un atracament. Es va evadir de la Model i, malgrat tots els enfrontaments que va tenir amb la policia, sortia indemne gairebé sempre als tribunals. Va escapar a França el desembre del 1937. “Les autoritats franceses van acordar-ne l’extradició el 1940; tanmateix, en arribar a la Direcció General de Seguretat de Madrid, el van alliberar. El van deixar perquè era un delator, un confident que ajudava a identificar republicans”, assegura Vázquez Osuna. De fet, se’l relacionava amb la cinquena columna franquista.

Després de ser alliberat va treballar tranquil·lament a Mármoles Bau Hermanos i a la Maquinista Terrestre i Marítima -amb l’aval de dos guàrdies urbans-. Va millorar la seva qualitat de vida: va deixar el Barri Xino per l’Eixample. La seva vida plàcida, però, es va acabar de sobte: el van tornar a detenir i el van afusellar el 1944. “No s’entén gaire per què el van matar. Però tenia molts assumptes tèrbols, també es prostituïa i era proxeneta, segons la policia”, assegura l’historiador.

Justo Bueno va estar implicat en l’assassinat dels germans Badia. Miquel Badia, membre de Bandera Negra -grup secret d’acció directa d’ Estat Català-, va ser nomenat comissari general d’ordre públic el 1934. Les seves denúncies i campanyes contra la CNT i la FAI li van crear alguns enemics. Va durar poc en el càrrec: el 12 de setembre del 1934 va haver de dimitir per la seva manera d’actuar. Justo Bueno i Lucio Ruano el van assassinar el 28 d’abril del 1936, amb el seu germà Josep, quan sortia de casa seva al carrer Muntaner.

Bueno va ser detingut i posat en llibertat pel magistrat José Márquez Caballero, l’últim governador civil de la monarquia d’Alfons XIII, expulsat de la carrera judicial per antirepublicà el 1932 i readmès durant el Bienni Negre. Quan Franco va crear el seu Tribunal Supremo, va ascendir Márquez de categoria i va ser nomenat magistrat.

Més continguts de