EPISTOLARIS

Quan les cartes van revolucionar la vida de les dones

‘Dins el tinter’ analitza 1.500 cartes de dones benestants de finals del segle XVIII i del XIX

“Jo no puc dissimular que estimo, que estimo a un marit que per ell, si convenia sufriria la mort y ell no pot dissimular que m’aborreix”, escrivia Rosa Dot el 16 de juny del 1813. Les cartes familiars, sobretot les escrites per dones, no acostumen a despertar l’interès dels acadèmics, però expliquen moltes coses de la intimitat familiar i la societat que els va tocar viure. Carme i Montserrat Sanmartí i Caterina Riba van rastrejar durant 16 anys diferents arxius públics i col·leccions particulars (uns vint-i-cinc metres lineals de prestatgeria) i van llegir 1.500 cartes escrites per dones i 1.500 escrites per homes de famílies benestants. Tota aquesta correspondència l’analitzen a Dins el tinter. Correspondència femenina a Catalunya (1750-1900) (Eumo Editorial). Dot no és una excepció: altres dones lamenten en les seves cartes les infidelitats dels marits. Les autores, però, no han trobat ni una sola infidelitat femenina.

Les redactores de finals del XVIII i principis del XIX es qüestionaven més coses, eren més crítiques i les seves cartes eren més espontànies que les de les seves filles i netes. “Eren dones que treballaven en negocis familiars, tenien botiga, propietats, administraven...”, diu Carme Sanmartí. Però amb la revolució burgesa van passar a ser mestresses de casa que tenien cura dels fills i dels marits: “Les dones de principis del segle XIX cosien, teixien i brodaven; a la segona meitat del segle XIX només brodaven per entretenir-se”, diu Sanmartí. “Els burgesos volien demostrar que eren capaços de sostenir la família ells sols, era un senyal de benestar”, afegeix l’autora. Als homes se’ls multiplicaven les possibilitats d’activitat: carreres polítiques, casinos, ateneus... Les dones quedaven recloses a casa: “La societat burgesa les va convertir en àngels de la llar”, explica Sanmartí.

A més, a partir de la segona meitat del XIX l’ensenyament va ser obligatori per a tota la població i l’Església i l’Estat es van aliar per incidir força en l’educació de les nenes. “Les cartes es tornen més formals, més protocol·làries i més insubstancials -diu Sanmartí-. L’ensenyament de l’escriptura no va anar acompanyat d’eines que permetessin la reflexió o la creativitat, i les cartes es van uniformitzar i buidar de contingut”.

Sanmartí explica que s’ho ha passat molt bé llegint tota la correspondència femenina. “És una meravella, es creen xarxes molt grans, s’escriuen moltíssim, dedicaven molt de temps a escriure”, diu. L’autora té predilecció per la correspondència de les viudes: “Han de lluitar en un món gens fàcil, administren i s’encarreguen de temes econòmics. N’hi ha que tenen una gran cultura i han viatjat molt, saben el que volen, i d’altres que han de batallar molt durament per les herències que els volen arrabassar els familiars”. A través de la correspondència el llibre ofereix una mirada a les relacions entre homes i dones i la manera com les dones van influir tant en conflictes armats con en el desenvolupament polític i econòmic.

Més continguts de