Visitem Púbol: un castell bestial... i genial

PúbolL’atzar és l’amo de moltes vides. De totes les vides, de fet. Si no hagués tingut un problema de salut -de pulmons o de nervis, no se sap del cert-, Elena Ivanovna Diakonova, Gala, nascuda a Rússia, no hauria anat a Suïssa per guarir-se, no hauria conegut Paul Éluard -amb qui es va casar-, no hauria conegut Dalí -amic de Paul Éluard-... i jo avui no estaria visitant el castell de Púbol, perquè el seu principal atractiu és la transformació que va fer-ne Dalí per tal que la seva musa Gala hi estigués a gust. A la Toscana, Dalí havia promès a Gala que un dia li regalaria una vil·la o un castell en aquest racó d’Itàlia; una trentena d’anys més tard va complir la promesa, però més a prop... a Catalunya.

El castell de Púbol, una fortificació del segle XI, els va robar el cor després que Enric Sabater, secretari de Dalí, pentinés l’Empordà amb una avioneta buscant el millor castell. Van adquirir-lo per 1,5 milions de pessetes.

Passejo pel jardí mentre busco algun fet atzarós que hagi suposat un tomb en la meva vida i de cop se m’apareix un elefant de formigó amb potes d’insecte. “És un element destacat de la iconografia daliniana. No en sabem el significat, més enllà de la idea del joc surrealista de contraposar realitats -el pes de l’elefant i la fragilitat de l’insecte- que juguen amb el nostre inconscient”, em diu Jordi Artigas, museògraf responsable del castell de Púbol. Gala volia que el jardí li recordés la seva Crimea, on estiuejava. “Li agradava l’estructura del jardí a la francesa que es va trobar en mal estat; un jardí per passejar, amb flors aromàtiques, rosers, arbres fruiters. Dalí va respectar aquesta estructura inicial, però va fer-lo més aviat irregular, laberíntic, fins i tot en la línia d’un jardí barroc a la italiana. De fet, tota la intervenció de Dalí a Púbol és el resultat de la tensió entre l’austeritat de Gala i la desenfrenada creativitat del pintor -subratlla en Jordi-. Al jardí no en va tenir prou amb fer-hi caminar un elefant: en va posar quatre. I va posar-hi una altra bèstia singular: un rap que treu aigua per la boca”, m’explica en Jordi quan som davant d’un gran brollador dedicat a Wagner, al final del jardí, on hi ha aquest peix fet de ceràmica, a l’estil modernista.

Hi ha moltes maneres de visitar el castell de Púbol. Avui m’atrauen les bèsties que va introduir-hi Dalí, moltes metamorfitzades. Ja dins el castell, al primer pis la mirada se’m dirigeix cap a dues esplèndides talles de lleones ajagudes. Les dues duen estreps, talment cavalls, per muntar i recórrer lliurement els prats i boscos del Baix Empordà. “Dalí anomenava Gala « lionette » perquè deia que quan s’enfadava rugia com el lleó de la Metro-Goldwyn-Mayer”, comenta en Jordi. Les lleones estan situades davant d’un tron, a banda i banda. Gala no va veure acabat el tron, on havia de seure per rebre els convidats... i Dalí. Sí, Dalí era també un convidat en aquest castell (per accedir-hi, havia de fer-ho amb una invitació privada: tenien un targetó d’invitació imprès on només calia posar-hi el nom: així ho havien acordat, tot i que de vegades s’hi presentava per sorpresa). Per això en aquesta sala, la dels escuts (al sostre hi ha orenetes pintades: Dalí també anomenava Gala, en aquest cas afectuosament, “ ma petite hirondelle ”), hi ha un moble dissenyat per Dalí on Gala posava els regals que el genial pintor, el seu “cavaller convidat”, li portava a cada visita, com ara una petita col·lecció de gerros modernistes de l’Escola de Nancy.

A la sala del costat, la sala del piano, els animals també són protagonistes. Els pianos també m’atreuen, a mi. “Es tocava, aquest piano de cua?”, pregunto. “Sí, solia tocar-lo un amic de Gala, un dels pocs que es podia quedar a dormir”, em diu. Dalí i Gala eren avançats en el temps, també en l’àmbit sentimental: tenien una relació lliure i passional, complexa. “La relació de dependència de Dalí amb Gala (i viceversa) era absoluta; Gala era la seva musa, necessitava els seus consells, la seva protecció i el seu suport -sintetiza en Jordi-. Gala fins i tot llegia textos en veu alta mentre ell pintava”, afegeix.

El més original de la sala del piano és una taula rodona de vidre. M’hi acosto i hi veig un cavall de mida real! Està situat més avall, a la planta de sota. “És un cavall dissecat -diu en Jordi-. Durant els anys d’abandonament del castell, just aquí s’havia fet un forat que donava al pis de sota, i Dalí, en lloc de tapar-lo, va tenir la genialitat de fer aquesta taula-pou, que fa de claraboia. I fixa’t en les potes que voltegen la taula, fent d’espalmatòries! Són potes d’estruç. N’hi ha dues que són reals, dissecades, i dues que no”. M’és impossible veure la diferència.

“Una girafa en flames!”, exclamo en aixecar de nou la mirada mentre començo a escrutar el tapís que hi ha a la paret, al costat de la taula-pou. “Era un teló de teatre. Dalí va fer-hi una intervenció personal dibuixant-hi al centre aquesta girafa amb la crinera encesa. Les girafes en flames són molt presents en l’obra de Dalí, sobretot als anys 30”.

També s’ho va passar pipa amb la “solució” quan Gala devia demanar-li de tapar un radiador, situat a la paret contrària a la del tapís de la girafa. Hi va fer una porta que va decorar pintant-hi un radiador. “Dalí no pensava en res més que satisfer els desitjos de Gala, però també els seus desitjos creatius”, subratlla en Jordi Artigas.