Visitem la Bisbal d'Empordà: un castell romànic... i presó fins fa quatre dies

Bisbal d'EmpordàQuasi tot castell té la seva presó, un cau inhòspit, sense llum, higiene ni contacte amb el món. La presó era signe de poder del senyor del castell. Fins i tot quan d’un castell en marxaven els últims senyors, sovint es continuava utilitzant la presó. És el cas del castell de la Bisbal, un dels monuments més importants del romànic civil català, ben conservat, del segle XI, que s’ha anat modificant i ampliant sobretot entre els segles XIII i XIV i al Renaixement. Està situat al rovell de l’ou de la Bisbal, tot i que no és, ni de bon tros, el lloc més freqüentat pels visitants: ho són les botigues de ceràmica a banda i banda de l’antiga carretera.

M’acompanya Jordi Frigola, historiador local. Té 85 anys i ha pujat fins dalt del castell amb una agilitat envejable. “Durant el franquisme tot aquest terrat estava ocupat per cel·les de la presó”, em diu. Ell recorda perfectament quan hi havia presos. “En l’última etapa eren presos preventius que esperaven ser jutjats a la Bisbal o a Girona”. I recorda en veu alta l’anècdota del dia que el jutge va presentar-se al castell per visitar un pres i li va obrir la porta un dels presos. Sembla que el carceller havia anat a comprar vi o licor per als reclusos; va ser acomiadat, esclar. En una altra ocasió, un pres es va escapar despenjant-se pel cable del parallamps. La seguretat s’havia anat relaxant.

Ara no queda rastre de les cel·les. En canvi, sí que queda dempeus, al mateix terrat, una bonica capella. És curiós que la presó i la capella es fessin dalt de tot del castell. La capella, dedicada a santa Anna, té la singularitat que està situada dins la torre que corona l’edifici. De la capella em crida especialment l’atenció la volta, les pedres de la qual van ser fetes a mida per picapedrers. Llàstima que els capitells estiguin tan erosionats. “La pedra de la Bisbal és molt sorrenca. És un desastre”, remuga en Jordi.

Aquí, dalt del castell, a l’Edat Mitjana pagesos i vilatans passaven hores i hores fent l’anomenat servei de bada (vigilar, fins on arribava la mirada, els 360 graus) per al bisbe de Girona, que n’era el propietari (“el castell de la Bisbal és el joiell de la nostra episcopal dignitat”, va dir el bisbe Bernat de Pau al segle XV). El bisbe feia treballar els bisbalencs de valent -i gratuïtament-: traginant llenya o portant-li botes de vi fins a Girona, on residia.

Dedico una estona a fer el meu “servei de bada”, observant els Pirineus, les Gavarres, unes quantes xemeneies que testimonien la importància que la ceràmica ha tingut, i continua tenint, en aquest municipi, i ben a prop un horrible -i em quedo curt- bloc de pisos, la Torre Bisbal. “Per fer-lo van enderrocar una casa preciosa. Pertanyia a la família Marimon. Eren pagesos que van passar a senyors, i després van anar a menys. L’últim descendent demanava caritat a les escales de la catedral de Barcelona i va morir en un paller d’un poble prop d’aquí”, m’explica en Jordi. “La casa tenia un parc amb arbres centenaris i un estany. Hi jugàvem a fet i amagar”, recorda amb ulls de nostàlgia. I comença a evocar escenes de la seva infància i adolescència, quan a l’estiu anava a banyar-se a unes gorgues del Daró, el riu que passa per aquest municipi; ara són ben seques.

“I el mar?”, li dic. No es veu, tot i que hem guanyat alçada i el tenim a prop. “I els pirates van arribar aquí en algun moment?” “No, mai, tot i que quan arribaven a la costa el sometent de la Bisbal hi anava cames ajudeu-me per auxiliar els pobles atacats”.

Passegem tot seguit per les sales del castell mentre en Jordi m’explica un dels fets bèl·lics més coneguts de l’indret. “Durant la Guerra del Francès hi havia aquí una guarnició de tropes napoleòniques formada majoritàriament per soldats mercenaris alemanys. Una nit de setembre del 1810 les tropes espanyoles que comandava el general O’Donnell, aprofitant la foscor, van assassinar els soldats que feien guàrdia a les entrades de la població. Els francesos es van fer forts en un únic reducte, aquest castell, fins que es van rendir”, m’explica en Jordi. “O’Donnell va ser ferit en una cama per una bala enemiga quan travessava el pont vell de la Bisbal. D’aquell tret va quedar coix tota la vida, però va ser honorat per la gesta: el rei li va donar el títol de comte de la Bisbal. Els seus hereus encara el conserven”. Hi ha uns quants comtes, encara, a Catalunya, però em penso que passen bastant desapercebuts. No són mediàtics.

Hem recorregut tot el castell i he trobat les sales pràcticament buides. En Jordi me n’explica el motiu: “Quan el bisbe venia a la Bisbal per fer visites pastorals, recaptar impostos o resoldre conflictes jurídics, portava els objectes i la indumentària que necessitava. Això passava en molts castells: reis, nobles i eclesiàstics duien el seu llit, la roba, els tapissos. Com unes Corts itinerants”.

A la planta inferior hi ha una escala que du a una altra presó. Hi baixem. “Ara hi ha llum, però quan era realment presó no n’hi arribava”, em diu en Jordi. “Aquí hi havia condemnats a cadena perpètua. Un dels presos il·lustres que hi va fer estada va ser l’abat de Banyoles, Guillem de Pau, cosí del bisbe de Girona”, explica. Encara dins la presó, en Jordi em llegeix d’un llibret la protesta que en una ocasió els consellers de la vila van fer davant del bisbe: “Item Senyor, com dins vostre castell de La Bisbal sia una preson entre les altres apellada lo canon del castell, la qual preson de si es molt scura e contreta e mala e tala que ningun stant dins aquella pres noy pot molt viure. Et molt reverent senyor les presons han de ser per bona custodia dels malfactors però no per ferlos patir ”.

Les condicions en què vivien els reclusos era -i continua sent, encara avui, en unes quantes presons- una humiliació addicional a la privació de llibertat. No m’estranya que hi morissin de gana. I, potser, també de pena.