Atles del català que es parlava fa mig segle

L’IEC difon nous continguts d’un gran projecte per salvaguardar la diversitat dialectal

Si d’aquí cent anys algú troba un text en què l’autor explica que “de petit anava a fer borra per al pessebre” i vol saber què anava a fer i d’on era, ho tindrà fàcil, perquè als anys 60 un pagès de la Febró (Baix Camp), quan li van ensenyar una fotografia de molsa, va dir que allò era borra. Milers de dades com aquesta, posades sobre un mapa, són claus per entendre capítols del nostre passat i documentar una diversitat lingüística en extinció.

Ja fa 18 anys que l’IEC va començar a difondre els resultats d’un macroprojecte dialectal iniciat pels lingüistes Antoni M. Badia i Margarit i Germà Colón el 1952 i reprès el 1989 per la Secció Filològica sota la direcció de Joan Veny i Lídia Pons. Aquests materials s’estan publicant en paper i també a la xarxa. D’una banda, hi ha en curs l’edició d’un gran Atles lingüístic del domini català (ALDC), que va pel setè volum de nou.

Encara no has fet el test dialectal de l'Ara?: Digue'm com parles i et diré d'on ets

Cada volum presenta un conjunt de mapes que, tal com explica Veny, permeten “tenir una radiografia detallada de la realitat plural del català que es parlava a mitjans del segle XX”. Ara bé, aquests volums, de grans dimensions i molt tècnics (per exemple, inclouen totes les transcripcions fonètiques), s’adrecen més a un públic especialitzat. Per això, paral·lelament també es publica, sota la direcció de Veny, el Petit atles lingüístic del domini català, que selecciona les paraules “més interessants” i té “una presentació més assequible, amb colors” (vegeu els mapes). A més, incorpora un comentari lingüístic en cada mapa. Enguany n’ha sortit el cinquè volum i al final també en tindrà nou.

Però és que, a més de sortir en paper, tota aquesta informació es va bolcant a la xarxa, a través d’un portal de l’IEC. Ja s’hi poden consultar els mapes dels primers volums i tota la informació relacionada amb el projecte. I tot plegat encara estarà més a l’abast, perquè s’està treballant en una aplicació que permetrà consultar la base de dades sencera.

Un món que ja no hi és

El 1954, dos anys després de presentar el projecte, Veny i Manuel Companys es van incorporar a l’equip i, amb Badia i Margarit i Colón, van confeccionar un qüestionari. “Una gran part -explica Veny- es referia a les activitats agrícoles; per exemple, hi surten eines que avui dia ja no es fan servir”. Es volia que hi hagués representats tots els aspectes de la vida i de la cultura rural catalanes de mitjans del segle XX. Per això hi predominen les feines del camp, però també hi ha parts del cos, de la casa, del vestit, relacions familiars, jocs infantils, oficis, animals, vegetals... L’afany dels investigadors era salvaguardar el patrimoni lingüístic, però aquests materials també han acabat sent el retrat d’unes formes de vida, “un reflex etnogràfic de l’època”.

Ara bé, es va considerar que la recollida de dades no s’havia de limitar a les zones rurals. En els 190 punts d’enquesta escollits hi ha tot tipus de poblacions: “Les petites són interessants com a bastions de resistència; les ciutats i nuclis populosos, com a forces d’expansió de novetats de la llengua”. Això sí, a l’hora de fer la tria d’informadors es va buscar, entre altres coses, que fossin d’edat avançada, fills de la població i poc escolaritzats (perquè així estaven menys interferits per altres llengües). I també era preferible que estiguessin familiaritzats amb les feines agrícoles. El problema és que si es dedicaven al camp (com l’informador de la imatge de la dreta, Esteve Chimeno, de Vallverdú de Lleida) no podien deixar de treballar més d’un dia, i les enquestes en duraven dos o tres. Per això, sovint calia més d’un informador per enquesta. I al final van arribar a ser gairebé 500.

Sense piles

Per fer totes aquestes entrevistes van caldre uns 60 investigadors i ajudants. Molts eren joves professors i estudiants avançats. Veny també hi va participar: “Era el primer cop a l’Estat que es feien gravacions amb magnetòfon”. Però diversos inconvenients, com la falta d’electricitat al camp (encara no hi havia magnetòfons amb piles), van fer que al final només es gravessin sencers 35 qüestionaris i de la resta se’n van prendre notes en paper. Per sort, al final del qüestionari, es demanava als informadors que parlessin lliurement i se’n conserven moltes gravacions (que també es van publicant en una col·lecció d’ Etnotextos ). Els fruits del projecte, doncs, no s’acaben amb els atles, sinó que el material també pot servir per preparar estudis de sintaxi i entonació dialectal i fins i tot de base per a un diccionari dialectal que en complementi altres d’existents, com el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll (que és del primer terç del segle XX).

Com recorda Veny, les converses amb els informadors proporcionaven molt material extra. I també multitud d’anècdotes: “El juliol del 1968 fèiem l’enquesta a les Paüls (Alta Ribagorça) en Joaquim Rafel i jo. Com que el magnetòfon s’havia espatllat, vam sortir cap a la muntanya amb l’informador. Després de fer preguntes i repreguntes, vam fer un descans durant el qual el pastor va treure un tros de pa amb pernil i la bota de vi. Ens va convidar a participar en l’esmorzar i no vam resistir la temptació de tastar el seu vi, que vam elogiar molt. Ell va subratllar-ne l’alta qualitat tot dient que hi havia barrejat... (no li sortia la paraula). Nosaltres pensàvem que hi hauria posat alguna herba camperola, però, no, al final va poder completar la frase, tot dient: «És que hi he posat... coca-cola!»”

És evident que si avui es fessin enquestes, no hi hauria aquestes limitacions tècniques, però la riquesa dialectal tampoc seria la mateixa: “Es va fer en un moment important, encara no havien irromput els mitjans de masses i no hi havia un estàndard popularitzat que contribuís a la igualació lingüística”. Un procés, d’altra banda, “que té lloc en totes les llengües”.

Més continguts de