...i, per cert, va guanyar ‘Moonlight’

El drama social de Barry Jenkins certifica la politització dels Oscars i s’imposa per sorpresa a ‘La La Land’

L’estratosfèrica pífia de l’últim Oscar no només va provocar el final de gala més confós de la història, sinó que va eclipsar un altre fet sorprenent: la victòria de Moonlight com a millor pel·lícula. Tot i que La La Land va arrencar la nit encadenant tres derrotes en premis tècnics, el musical es va anar recuperant al llarg de la gala, fent bons els pronòstics i guanyant els premis a millor fotografia, direcció artística, cançó, banda sonora, actriu i director: el seu camí a l’Oscar a la millor pel·lícula semblava lliure d’obstacles. Però Moonlight, que relata la història d’un jove negre i gai mentre creix en un dels barris més marginals de Florida, va aixafar la festa de La La Land a última hora amb un triomf que s’ha de llegir tant en clau artística com política.

L’Oscar al film de Barry Jenkins, al qual s’ha d’afegir el de guió adaptat i actor secundari, és coherent amb la presa de consciència que va fer l’Acadèmia l’any passat arran de la polèmica dels #OscarsSoWhite. Els acadèmics han optat per la sensibilitat i empatia d’un drama rabiosament independent sobre conflictes racials i d’identitat sexual en lloc de l’escapisme nostàlgic d’un homenatge al musical clàssic. Per un cop Hollywood no ha premiat la seva pròpia mitologia, sinó una història sobre marginats del Somni Americà, personatges sense esperança abandonats pel sistema. Un gest que té en si mateix una gran significació, sobretot en el context de la presidència de Trump. Moonlight, a més, és el primer film escrit i dirigit per un cineasta negre que guanya l’Oscar a la millor pel·lícula. La fita segurament li va gran al film de Jenkins i la seva poètica intimista del gueto, però rescabala injustícies del passat com el triomf que els Oscars van negar-li fa tres dècades a Spike Lee per l’extraordinària Do the right thing.

Un fracàs de sis Oscars

L’altra cara de la moneda és la derrota de La La Land, una derrota que moltes pel·lícules ja voldrien, amb sis estatuetes, incloent-hi la de millor director i actriu. La xifra està lluny dels rècords que les 14 nominacions li posaven a l’abast, però tot i així és una gran fita per a la tercera pel·lícula d’un director de només 32 anys, el més jove a guanyar l’Oscar al millor director. El despropòsit del final de la gala no hauria d’enfosquir l’èxit d’un film que ha retornat el gènere musical a la primera línia de Hollywood i que ara posa el món del cinema als peus d’un Damien Chazelle que ahir no va encaixar bé la pífia de l’últim Oscar i es va escapolir sense fer l’obligada roda de premsa dels guanyadors.

En el recompte global d’estatuetes, triple empat en la tercera posició: La llegada, Hasta el último hombre i Manchester frente el mar sumen cadascuna dues estatuetes, però l’última destaca especialment pel valor simbòlic dels premis a millor actor i guió original. El drama de Kenneth Lonergan, la història d’un home presoner del sentiment de culpa per un terrible error del passat, se situa com un dels vencedors morals dels Oscars. A més de l’obligada quota Sundance de cada any, es tracta del primer èxit als Oscars d’un film distribuït per un portal online (Amazon). La resta de premis importants es van cenyir al guió previst: millor pel·lícula animada per a Zootròpolis, millor documental pera O.J. Made in America i millor film de parla no anglesa per a El viajante. Per desgràcia, els pronòstics també es van fer realitat en el cas de l’Oscar al millor curtmetratge, que Timecode va perdre davant del curt hongarès Sing. Juanjo Giménez s’ho va prendre amb filosofia, i amb la fina ironia que l’ha caracteritzat aquests mesos va tuitejar després de la gala: “Jo m’espero aquí. A veure si també s’han equivocat en els curts...” Qui no va tuitejar res durant la gala va ser Trump, tot i que Kimmel el va burxar tota la nit. “Estàs despert?”, va preguntar-li per Twitter. “La Meryl diu hola”, va afegir després.

Més continguts de