Arts escèniques

Una Molly Bloom ascètica i poc emotiva

Crítica de 'Molly Bloom', de Viviane de Muynck i Jan Lauwers, al festival Temporada Alta

El monòleg que tanca l' Ulisses de James Joyce sota l’epígraf de Penèlope és una cirereta per a les actrius. Encara recordem La noche de Molly Bloom, versió de José Sanchis Sinisterra del 1981 amb Magüi Mira, la represa el 2001 de Rosa Novell i la més recent, d’Àngels Bassas a la Sala Muntaner –el 2018– i per primer cop en català. Com saben, el monòleg de Molly Bloom és un torrent de paraules escrites sense puntuació en què la dona de Leopold Bloom, en una nit d’insomni i al llit amb el seu marit, projecta sense ordre records de la infantesa, de la maternitat i reflexiona instintivament sobre la relació amb els homes. I és en els homes, el seu marit, el seu amant Boylan i el jove protegit Stephen Dedalus que el director belga Jan Lauwers i l’actriu Viviane de Muynck han enfocat la seva versió, segons explica l’actriu a manera d'introducció.

Dues cadires, que simbolitzen el marit i l’amant, i una taula rectangular amb un got d’aigua sota una llum constant són tot l' attrezzo d’aquest projecte, que no ha vist la llum fins a la mort de l’hereu de James Joyce, que els l'havia prohibit específicament. Un despullament escènic que posa tota la responsabilitat en la paraula i l’actriu (assistida per un teleprompter a través del qual pot llegir), convertida no tant en Molly Bloom sinó en una narradora-lectora del soliloqui d’aquesta, per més que il·lustri amb petites accions alguns dels fragments del text.

Viviane ens explica què passa pel cap de Molly Bloom sense gaire identificació en un joc d'aproximació i distanciament fins a trencar la quarta paret. Ho fa, però, amb una bona puntuació de pauses i gestos, amb un acurat sentit de l’humor quan parla de la nimietat dels homes i de les seves obsessions sexuals, rotunda i convençuda quan ho fa del valor de les dones i el d’ella en particular, fins al famós tram final, en què a la fi ens emociona al donar-li el al seu pretendent. Hi ha poca emoció en aquesta ascètica aposta de Lauwers, que no ha anat més enllà de la correcta direcció de la gran actriu belga. I per això experimentem una certa decepció pel que hauria pogut ser.