LITERATURA MÚSICA

“A un cervell precari, el que li va bé és poca subtilesa”

Quim Monzó i Ramon Besa parlen de l’ofici d’escriure a La Calders

Pot semblar estrany que el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes convoqui un centenar de persones a la llibreria La Calders de Sant Antoni i no dediqui ni un sol minut a parlar de la seva literatura. Però tractant-se de Quim Monzó tot s’hi val: és un personatge que sempre ha sabut capgirar les expectatives amb un sentit de l’humor hàbil i sorrut. Des que al març Òmnium Cultural va anunciar que l’autor barceloní rebria el guardó -el lliurament serà el 4 de juny- les úniques activitats monzonianes habituals han estat els articles diaris i la negativa sistemàtica a concedir entrevistes (les excepcions es poden comptar amb els dits).

L’autor de novel·les com Benzina i reculls de contes com El millor dels mons i Uf, va dir ell va dialogar amb el periodista Ramon Besa sobre “l’ofici d’escriure amb la pistola a la templa”, la dignitat literària del columnisme i la degradació actual de les redaccions. “El que ara es valora és que escriguis insults. Si deixes anar « Ese hijo de puta cerril » pots triomfar -va dir Monzó-. A un cervell precari, el que li va bé és la poca subtilesa”. El seu company de taula -actualment a El País - es va queixar del viratge del periodisme esportiu dels últims anys: “Un problema important és escriure amb la samarreta del teu equip. Això ha acabat traspassant a la secció de política, que s’ha futbolitzat”. Besa considera que “passar una temporada en una agència, sense firmar cap text” i “viure el vertigen de la secció d’esports” són un bon entrenament per arribar a dominar l’escriptura. “Un article l’has de patir -va afirmar-. Un cop publicat és com un polvo, no hi ha marxa enrere”.

Mirífics i catxadors

“Els diaris són una gran font de literatura. Balzac i Baroja publicaven per entregues els seus llibres -va dir Monzó-. La literatura no només és narrativa i no només se serveix en format llibre”. En un dels seus articles, Monzó va descriure Besa com a “mirífic”, va recordar la moderadora de l’acte, Clàudia Pujol, directora de la revista Sàpiens. “Mirífic vol dir admirable”, va puntualitzar. Més endavant, el tàndem d’oradors va dedicar uns segons -força divertits- a comentar el verb catxar, centrant-se en l’accepció sexual.

Més enllà d’enriquir el vocabulari dels assistents, Monzó i Besa van rememorar també anècdotes sobre casos puntuals de censura periodística que han patit. “Me’n vaig anar de l’ Avui perquè vaig publicar un article en el qual m’empescava un poema apòcrif de Carles Riba -va explicar Monzó-. Començava així: «¿Recordes, Clementina, aquell oreig / que, removent de Venus el parrús, / enravenava del tot el que, difús, / llanguia a l’entrecuix en estiueig?». Més endavant, quan era a El Periódico, no em van deixar publicar un article sobre el «magnífic darrere» del nou Seat Córdoba perquè desmoralitzaria la lluita sindical que hi havia en aquells moments a l’empresa. Cada individu que té un petit corral s’erigeix en censor”. Besa va recordar que determinada publicitat obliga a escriure continguts que no necessàriament són notícia. “Soc còmplice de l’evolució del periodisme -va admetre-. Jo també he catxat i m’he deixat donar pel sac”.

El salt temporal més gran va ser quan Monzó va assegurar que el tema de la seva pròxima columna és d’origen bíblic: “De petit llegia molt i tenia afició per les mitologies. També em parlaven de la història sagrada. M’encantava quan deien que sobre Sodoma i Gomorra havia caigut una pluja de foc i sofre, sobretot perquè el sofre el relacionava amb aquells polvos grocs que tires a les parets perquè els gossos no s’hi pixin. De Sodoma en sabem moltes coses, però de Gomorra, què? Segur que feien coses interessants. Com que el tema em preocupa, hi he dedicat un article”.