Les cinc millors pel·lícules del 2010
Després d'un any farcit d'estrenes de tot tipus, ve de gust mirar enrere i comprovar quins són aquells títols que es van fer amb les preuades cinc estrelles, la màxima qualificació que assenyala una pel·lícula com a obra mestra.
Barcelona1. I'm not there, de Todd Haynes. Després del monumental film que Scorsese va dedicar a Bob Dylan (No direction home) semblava que ja no quedava res interessant per explicar de l'autor de Blonde on Blonde. I efectivament, així és. Tot està dit. Però encara hi ha moltes maneres dir-ho. Todd Haynes s'apropa al mite i a l'artista, al personatge i a l'home, i construeix un prisma on la identitat de Dylan es fragmenta en mil peces per acabar transformant-se en una veritat cinematogràfica, lírica i poderosa.
2. Two Lovers, de James Gray. El melodrama clàssic de tota la vida (un home, dues dones i una elecció) pren una nova dimensió en mans d'un director de gènere negre com James Gray, que posa en escena de forma extraordinària la història d'un pobre desgraciat, una joguina trencada que interpreta Joaquin Phoenix amb una barreja de passió i vulnerabilitat simplement commovedora.
3. Film Socialisme, de Jean Luc Godard. La darrera pel·lícula de Godard és un viatge a través de les runes de la decadència d'Occident, un assaig visual que sobrevolen conceptes de filosofia política i reflexions pròpies i alienes. Als vuitanta anys, Godard continua tan viu, lúcid i insubornable com sempre. No el veureu recollir cap Oscar, però segur que ja està pensant en la seva propera pel·lícula.
4. Uncle Boonmee recorda les seves vides passades, d'Apichatpong Weerasethakul. El 2010 és l'any en que el món sencer ha aprés a pronunciar el seu nom. La Palma d'Or que va conquerir a Canes és la confirmació internacional d'un autor que ja havia conquerit a la cinefilia de mig món amb Tropical Malady o Syndroms and a century. Uncle Boonmee... és la nova mostra del seu talent per reinventar el cinema creant un llenguatge nou que s'alimenta del folklore tailandés, el misteri de la jungla i les fantasies de sèrie B.
5. Toy Story 3, de Lee Unkrich. En un Hollywood entregat a la dictadura del públic adolescent, és irònic que Pixar sigui avui dia l'única garantia de qualitat per a tots els públics de la industria de l'entreteniment. Toy Story 3 no reinventa la seva fórmula d'enginy, excel·lència i perfecció dramàtica, però hi coincideixen totes les qualitats que han fet que cada vegada que veiem un petita llum fent bots davant del logo de Pixar sigui impossible reprimir el somriure.
Si voleu també podeu comprovar què han dit els crítics del New Yorker, el New York Times o el popular Roger Ebert del Chicago Sun-Times. Un apunt: la prestigiosa revista francesa Cahiers du Cinema ha escollit com a pel·lícula de l'any Uncle Boonmee recorda les seves vides passades.
