El cinema documental entra en campanya

BarcelonaEn una de les primeres escenes del documental Instantes de campaña, el president de l’Equador i candidat a la reelecció per tercera vegada, Rafael Correa, mira a càmera i pregunta al director del film: “Per què vols filmar tot això?” Tomás Astudillo volia capturar les dues cares del polític, la pública i l’íntima, però no ho va aconseguir. Durant els 42 dies de campanya, el director va perseguir amunt i avall Correa i el va retratar encaixant mans, petonejant nadons, gravant espots electorals, concedint entrevistes, analitzant enquestes... Sempre animat, sempre de bon humor, sempre concentrat en la feina. Quin és l’home i quin és el polític?

Instantes de campaña es projecta avui al festival DocsBarcelona, que en la seva programació de 46 títols inclou dos documentals que també despullen les interioritats d’una campanya electoral: les municipals de Barcelona en Comú. Alcaldessa ho fa posant el focus en la candidata de la plataforma ciutadana, Ada Colau, i Metamorphosis, en la Laia, una de les moltes activistes anònimes que van aportar la seva feina de forma voluntària. Com Instantes de campaña, Alcaldessa també confronta la política i la dona, el personatge i la persona, mostrant les contradiccions que sorgeixen en el viatge de l’activisme social a la política institucional. És un tema que també està present a Metamorphosis, en què veiem les dificultats que suposa per a la Laia conciliar la militància en un projecte polític amb la vida personal i professional.

Un altre punt en comú entre els tres documentals és que tots van gaudir d’un accés privilegiat al seu protagonista. Astudillo, que havia enregistrat anuncis per a Correa però no pertanyia al seu cercle, segurament es va beneficiar de la confiança en la victòria de l’equip del president. Poca nosa els podia fer, a més, un documental que s’estrenaria dos anys després. Pau Faus, en canvi, coneixia Ada Colau arran de la militància compartida a la PAH. “Allà es creen vincles molt intensos -explica el director d’ Alcaldessa -. Quan l’hi vam proposar, no s’ho va rumiar gaire, simplement va acceptar”. Per a Manel Pérez, director de Metamorphosis, tampoc va ser difícil accedir a la seva protagonista. “És la germana de la meva parella”, confessa. A través del seu retrat, Pérez volia fer visible “la feina invisible tots els voluntaris que treballen en la campanya i tot el que implica el compromís polític en el pla íntim i personal”.

Documentals En Comú

De paral·lelismes entre Alcaldessa i Metamorphosis no en falten. Els dos films cobreixen el mateix període, que va de la presentació de la candidatura de Guanyem Barcelona a l’arribada de Colau a l’Ajuntament: els retocs finals al local de Barcelona en Comú, els dubtes que genera la confluència amb els partits, l’embranzida final de la campanya, la celebració de la victòria electoral... Però el punt de contacte més evident és que els dos documentals cedeixen a les seves protagonistes un espai d’intimitat deslligat de la narració, un videodiari per desfogar-se. “Va ser un experiment que l’Ada es va anar fent seu a mesura que el projecte avançava -comenta Faus-. Es va convertir en una mena de refugi, un espai de pausa i introspecció que li servia fins i tot com a teràpia. Va arribar un punt que ella fins i tot ens ho demanava”. Pérez apunta que la coincidència en l’ús del videodiari és pura casualitat. “Jo l’hi vaig plantejar a la Laia perquè em faltava trobar espais d’intimitat, i al cap de poc temps vam descobrir que el Pau també ho estava fent amb l’Ada”.

Tot i que els dos projectes van néixer per separat, quan van saber que l’altre existia Faus i Pérez van col·laborar cedint-se material. “Ens vam adonar que, tot i que el procés era semblant, la mirada era diferent i que d’alguna manera les pel·lícules es complementaven”, assenyala Pérez. “És molt simptomàtic que la mateixa història es pugui explicar tant a través de la candidata com d’una militant -afegeix Faus-. A mi, l’Ada Colau m’interessa per ella mateixa, però sobretot com a figura paradigmàtica. He conegut moltíssimes Ades Colau a la PAH, gent normal que s’arromanga per lluitar contra una situació d’injustícia. Entre la Laia i l’Ada no hi ha tanta diferència”.

La política està de moda

La coincidència de tres documentals sobre la política en la programació dels DocsBarcelona no sembla un caprici dels programadors sinó un símptoma del creixent interès que la política genera com a tema entre els cineastes. El recent documental de Pere Portabella Informe General II - El rapte d’Europa, la pel·lícula sobre el sorgiment de Podem que Fernando León estrenarà la setmana que ve (Política, manual de instrucciones ) i, fins i tot, el curt documental Campanya, dirigit per estudiants del màster de documental creatiu de la UAB i premiat al Festival de Màlaga, són símptomes d’una efervescència inèdita des de la Transició. “És normal -diu Faus-, estem vivint un moment de canvi que sentim que s’ha de capturar d’alguna manera. Que sorgeixin tots aquests documentals o que La Sexta Noche sigui líder d’audiència en prime time amb un debat polític potser demostra que hi havia una demanda en el públic que els mitjans no estaven cobrint”.

Pérez situa l’origen del canvi de percepció de la política en el 15-M. “Va ser en aquell moment que es va començar a veure la política com un element de canvi que també podia venir del carrer -afirma el director-. I ara els cineastes s’estan encomanant d’aquell esperit”. Però, aleshores, ¿s’ha de parlar de cinema polític o cinema militant? “La militància no compromet el retrat -respon Faus-. Al final, el que importa és la història, i la història ha de ser universal. L’han de poder gaudir tant aquí com a Alemanya. Si no, és d’autoconsum per a militants”.