Cultura 06/05/2011

El cinema rehabilita el productor

X.s.
2 min
La placidesa familiar de Louis-Do de Lencquesaing (Grégoire)  i Chiara Caselli (Sylvia) a Le père de mes enfants .

Històricament, el cinema ha retratat els productors com una mala raça, capitalistes sense escrúpols, insensibles i ordinaris, sense respecte per l'obra dels seus directors. Aquest estereotip de productor, panxa prominent i cigar a la mà, s'ha passejat amb impunitat per centenars de pel·lícules, mainstream i independents, sense que ningú aixequés una cella. En el segle de la comercialització massiva de l'art, irònicament, el capital continua sent l'enemic.

Le père de mes enfants, premi especial del jurat a Cannes 2010 (Un Certain Regard) corregeix parcialment aquesta injustícia fent un retrat en positiu de Grégoire Canvel, productor francès de cinema d'autor que viu en una voràgine constant de reunions, trucades i viatges mentre lluita per passar els caps de setmana amb la seva família. Canvel, un idealista que anteposa l'art al negoci, fa tot el que pot per mantenir una imatge de serenor i tranquil·litat davant tothom, però els deutes que ofeguen la productora l'amoïnen fins a un punt que ningú sospita.

Un delicat homenatge

El film està dirigit per Mia Hansen-Love, actriu d'un parell de títols d'Olivier Assayas ( Finals d'agost i principis de setembre i Els destins sentimentals ) que el 2007 va debutar com a directora amb Tout est pardonné, un projecte que es va fer realitat gràcies, en part, als bons consells i el suport d'Humber Balsan, productor d'autors com Béla Tarr, Lars Von Trier i Claire Denis.

A partir de Balsan, mort el 2005, la realitzadora modela el personatge de Canvel i construeix en la seva segona pel·lícula un delicat homenatge que, lluny d'intentar copsar tots els fets i les raons de l'home, en captura l'essència a través d'un retrat intermitent, que fuig de l'anàlisi psicològica i exposa els fets amb claredat i exactitud: l'encadenament de problemes financers que amenacen l'empresa i que poden fer miques el seu catàleg, la creixent impaciència de la dona davant la presència absent del marit i la seva impotència, incapaç de redreçar la situació. La pel·lícula no deixa de ser una història sobre la pèrdua, presidida en una primera part per la tensió entre els conflictes que intuïm en el personatge i la seva discreta manifestació pública, però entrevista a través de la tendresa i l'amor que existeix entre un home i les seves dues famílies, la de carn i ossos i la de somnis i cel·luloide, dos amors tan absoluts com irrenunciables.

En el segon arc de Le père de mes enfants , però, el focus passa a l'entorn de Canviel i a la necessitat d'avançar quan alguna cosa no ha sortit bé, quan la vida es trenca com un mirall i cal recollir tots els fragments i tornar-los a enganxar, l'un rere l'altre. El llegat d'una persona i la seva petjada en les persones que l'estimen són alguns dels temes que posa sobre la taula una cinta que reivindica la figura de Balsan i celebra la seva generositat i el seu vital compromís amb l'art, tot i no evitar mirar de cara els clarobscurs del personatge i les conseqüències d'alguns dels seus actes.

stats