'Libélulas': Milena Smit i la fotogènia d'extraradi

No cal llegir la biografia de Luc Knowles per adonar-se que Libélulas és la seva primera pel·lícula, per al bo i per al no tan bo. Com a opera prima, és intensa i no té por a l’error o al ridícul, però també està atapeïda d’idees, personatges i canvis de to (del melodrama juvenil a un quasi thriller poc convincent) que haurien merescut un desenvolupament més generós… O haver sigut llimats del tot. El seu centre de gravetat el trobem en l’energia amb què Olivia Baglivi i Milena Smit es llancen davant la càmera per escenificar l’elèctrica relació entre l'Álex i la Cata, dues amigues que somnien en fugir juntes del barri marginal on han crescut.

Però mentre la primera pren mesures desesperades (i il·legals) per canviar d’escenari, la segona està lligada a un pare malalt i, potser, a una fidelitat tràgica a les seves arrels. Una condemna que no comparteix el director, que, en comptes de buscar el realisme brut en el treball de localitzacions, ha preferit inventar un extraradi boscós en un càmping de la Sierra madrilenya, decorat que segurament encaixa millor amb el seu imaginari de suburbis cinematogràficament indie. Podríem discutir si això és un acte de llibertat creativa o de falta de compromís amb allò que es vol filmar, però el regust que deixa Libélulas és que no assoleix la força dramàtica i estètica a què aspirava el seu vol.