‘Van Gogh, a las puertas de la eternidad’, la mirada de Vincent
Vincent van Gogh ha esdevingut el pintor per excel·lència en l'imaginari popular contemporani, aquell que ullprèn fins i tot els més llecs i escèptics amb l'art. En part, perquè l'autor d'Els gira-sols encarna un dels estereotips romàntics per excel·lència, el de l'artista com a geni turmentat que pateix en solitud la incomprensió d'un món incapaç d'entendre una obra avançada al seu temps. Per això, l'holandès ha sigut carn de biopic cinematogràfic amb més o menys fortuna, amb aproximacions a la seva figura que van des de l'encertada fabulació que li va dedicar Maurice Pialat a Van Gogh (1991) fins a la prou reivindicable producció de Hollywood Van Gogh, la passió de viure (1956) de Vincente Minnelli, passant pel curiós experiment animat Loving Vincent de Dorota Kobiela i Hugh Welchman.
A A las puertas de la eternidad, Vincent van Gogh és un pintor vist per un altre pintor que també exerceix de cineasta. Nom reconegut en els cercles d'art contemporani, Julian Schnabel va debutar rere les càmeres el 1996 amb Basquiat i, a partir d'aquí, va configurar una filmografia centrada en una sèrie de personatges reals en què semblen confluir la sensibilitat artística i la marginació social, física o política. Aquí intenta apartar-se dels biopics tradicionals, i no pretén tant recórrer la biografia i l'obra del protagonista com copsar-ne la mirada.
Ho du a terme a partir d'una sèrie d'estratègies que ja havia posat en pràctica en títols anteriors com L'escafandre i la papallona (2007), el film en què volia transmetre l'experiència de viure amb la síndrome del captiveri: constants primers plans i una càmera poc estable que volen sintonitzar amb l'estat mental del protagonista. Recursos un pèl artificiosos per simular la subjectivitat de Van Gogh, sobretot a l'hora de submergir-nos en aquells espais naturals i humans de la Provença i l'Illa de França que el van fascinar tant com el van aïllar mentalment. Schnabel subratlla aquesta intenció amb un discurs altisonant i fins i tot una mica infantil sobre la mirada del pintor com a porta oberta a la infinitud de l'Univers.
En el seu retrat de Van Gogh com a artista menystingut pel seu proïsme, el director s'ajusta molt més al tòpic del que semblaria, per molt que opti per una teoria alternativa a l'hora de plantejar la seva mort. En canvi, Schnabel convenç en el traç del Van Gogh més humà. En part gràcies a la interpretació de Willem Dafoe, que, com ja havia deixat palès a la recent The Florida Project, és dels pocs actors nord-americans capaços d'encarnar la bonhomia de manera alhora convincent i corprenedora. Però també per escenes molt ben plantejades com la que reivindica l'amor fraternal entre Vincent i Theo també des de la tendresa dels cossos.
