Las herederas, l'opera prima de Marcelo Martinessi, que va causar sensació al Festival de Berlín, s'inicia amb un enquadrament que mostra una visió parcial, incompleta, de la realitat. El punt de vista és el de la Chela, una dona madura que espia a través de la porta entreoberta del seu menjador com la Chiquita, la seva parella des de fa dècades, ven peça per peça –quadre per quadre, copa per copa– el seu patrimoni a altres dones de la classe alta paraguaiana amb més bona sort que elles.
L'enquadrament es repetirà un cop més: en absència de la Chiquita, a la presó per deutes, la Chela espiarà, admirarà i desitjarà el cos espigat de l'Angie, la filla d'una de les seves amigues, a través de la porta entreoberta del dormitori. La posada en escena rigorosa, voluntàriament limitada, de Martinessi, mostra així l'univers claustrofòbic i en descomposició en què es mou la protagonista –la llar en decadència com a metàfora de la dissolució de la parella–, però també la seva progressiva conquesta d'autonomia a través del desbordament d'un desig que feia massa temps que estava adormit.
El rigor formal del film, poblat per dones conversant obertament entre elles, s'equilibra amb unes actuacions naturalistes, excel·lents i, sobretot, amb una escena final d'aire clàssic –aquest vent alliberador, que escenifica el tumult interior provocat per l'emergència del desig– que invoca l'herència romàntica del millor melodrama, de Douglas Sirk a David Lean.
