CRÍTICA DE CINEMA
Cultura Cinema 21/07/2016

La leyenda de Tarzán

Gerard Casau
2 min

A la seva novel·la Tarzán en Acapulco, Marcos Ordóñez ens presentava un transsumpte crepuscular de Johnny Weissmüller, que vivia retirat del món, escenificant una fantasia que el duia a creure que la seva verdadera identitat era la del personatge que li havia donat fama cinematogràfica: Tarzan, el rei de la selva. La figura de la persona que es resisteix a abandonar el mite fa del llibre d'Ordóñez un negatiu perfecte de La leyenda de Tarzán, film que mostra la criatura creada literàriament per Edgar Rice Burroughs en una situació més aviat poc feréstega: Tarzan ha abandonat la jungla per recuperar la seva posició entre la noblesa britànica de finals del segle XIX, i reclama que se'l conegui no com a bon salvatge, sinó com a John Clayton III, cinquè compte de Greystoke i membre de la Cambra dels Lords. Només la proposta d'un veterà de la Guerra de Secessió, que vol investigar les fosques maniobres d'esclavatge que l'imperi belga està duent a terme al Congo, farà que torni a l'escenari on va créixer criat per simis.

Solemnitat de 'blockbuster'

El sofisticat Tarzan que interpreta Alexander Skarsgård és, doncs, algú que vol escapar d'una aura que l'identifica com a fenomen de la naturalesa i atracció de fira que ha calat en l'imaginari popular (la resta de personatges li fan bromes citant les seves frases més cèlebres, com ara la de “Jo Tarzan. Tu Jane”). Un procés similar al que du a terme la mateixa pel·lícula, enèsim intent per part de Hollywood de revisar i “actualitzar” una icona (o una marca registrada, com revelen els títols de crèdit) que anys ençà li havia donat alegries a la taquilla, però que feia un temps que dormia mig oblidada. I com es planteja una història de Tarzan en ple 2016? Doncs afectada pel virus de la gravitas, i carregant amb una solemnitat que avui en dia els blockbusters venen a granel.

L'autèntica tragèdia de La leyenda de Tarzán no es troba en els apunts dramàtics del seu argument, ni en el lloable (però, en última instància, forçat) intent de contextualitzar l'acció com un retret al colonialisme europeu, sinó en la desconfiança patent de la pel·lícula pel que fa a la capacitat dels espectadors per meravellar-se amb l'aventura: creu necessari explicar que el fet de caminar a quatre potes va modificar l'estructura òssia de les mans del protagonista, però no es preocupa realment per buscar una posada en escena que faci lluir el moviment dels trajectes en liana. Potser per això, la justícia animal que esclata en el clímax es despenja com un absurd fora de lloc, i no com la reconciliació amb les essències del personatge que, segurament, pretenia el guió.

stats