Des de fa més d’una dècada, l’obra d’Emir Kusturica ha esdevingut una caricatura d’ella mateixa. El director que va il·luminar el panorama cinematogràfic europeu amb títols com El pare en viatge de negocis (1985) i Underground (1995) tampoc no aixeca el cap amb En la Vía Láctea. Com en les anteriors La vida és un miracle (2004) o Promet-me (2007), reincideix en l’imaginari que el va fer popular a finals del segle passat. Però aquell univers balcànic colorista i vital ara se’ns presenta desgastat i pansit, com si el rescatessin d’algun bagul ple d’arnes que algú va oblidar en un racó de la història. Aquí Kusturica vol incrustar una història d’amor pur en un context bèl·lic. El protagonista, el Kosta (encarnat pel mateix director), és un lleter traumatitzat pel conflicte que es protegeix rere una cuirassa de santa innocència. Aquesta ingenuïtat sedueix no una sinó dues dones estupendes, una de les quals és la Nevesta, una italiana refugiada en aquelles terres (Monica Bellucci). Al film, Kusturica abusa de l’humor slapstick, de la festa balcànica alcohòlico-explosiva, del protagonisme animal i del retrat costumista. I resulta perillosament confús en la seva lectura al voltant de la guerra com a trauma. Però el pitjor és com planteja una relació romàntica increïble que filma a la manera del realisme màgic més carrincló. Sobretot pel personatge de Bellucci, que queda reduït a mera fantasia masculina sense matisos, ni personalitat ni veu pròpia, un objecte del desig al servei de l’ego del protagonista/director.
