Quan Donald Trump va guanyar les eleccions presidencials el novembre de 2016 ningú s’ho acabava de creure, i encara avui, dos anys després, tothom continua intentant comprendre com s’ha arribat fins aquí. Especialment des del món del cinema, un dels feus progressistes estatunidencs. Ho hem vist a El vicio del poder, on Adam McKay revisa en clau gamberra el gir salvatge del neoliberalisme de Bush Jr. a partir de la figura de Dick Cheney. I a El candidato Jason Reitman va encara més enrere en el temps per parlar-nos de l’exemple de Gary Hart, l’home que havia de batre George H.W. Bush a les urnes i que es va veure obligat a retirar-se del joc del poder a causa d’un affaireextramatrimonial.
Reitman, però, no sembla tan interessat en oferir un retrat de l’ambigua conducta de Hart, interpretat per un Hugh Jackman potser massa autoconscient del rol, sinó que més aviat vol posar el focus en com el cas Hart va transformar per sempre la professió periodística. Dels titulars sensacionalistes sobre la vida privada del demòcrata ve el que tenim ara, ens diu sense gaire subtilesa el cineasta. I, tot i el missatge simplista, Reitman no és gens complaent. La mirada del director sobre aquest home, cridat a evitar futurs governs republicans, pot semblar malenconiosa però no escatima esforços per mostrar-lo desvalgut, víctima d’una autoconfiança cega.
