Un circ dels mitjans sense pallassos i sota l’helicòpter

200 periodistes cobreixen l’arribada i la sortida dels cotxes i res més

Dues furgonetes amb els familiars de Franco a dins i un microbús, escortats per cotxes de la policia, que pugen abans de les deu del matí. Dues furgonetes i un microbús, escortats per cotxes de la policia, que baixen a dos quarts de dues. Això i un soroll d’helicòpter que ni tan sols es veia pels núvols -era “un puntet”, deia una periodista que intentava gravar-lo amb el mòbil-, va ser tot el que van (vam) presenciar els més de 200 mitjans de comunicació durant les més de cinc hores que van (vam) estar desplegats a les portes del Valle de los Caídos, a sis quilòmetres de la basílica on era exhumat el dictador Francisco Franco. Un circ sense pallassos.

Els periodistes que ahir connectaven des de les portes del Valle en “rigorós” directe no tenien tanta informació com els televidents de com s’estava duent a terme l’extracció del cos de Franco ni de com era portat damunt les espatlles per quatre familiars, primer fins al cotxe fúnebre i després, amb dificultats, fins a l’helicòpter, ni de com aquest s’enlairava ja amb el taüt a dins camí del cementiri de Mingorrubio.

La Moncloa no va permetre l’accés dels mitjans de comunicació a la capella. Només els públics TVE i Efe, que emetien el senyal, podien accedir a l’esplanada del Valle. La decisió del govern espanyol s’havia pres per preservar la intimitat de l’exhumació, i va provocar una filera enorme de periodistes contra una tanca que els separava del no-res, en una carretera de muntanya a tres graus de temperatura davant una porta d’accés. Als germans Coen els hauria encantat. Periodistes glaçats explicant les notícies que ells no veien però el televident sí. Tot estava muntat i restringit pel govern: els autobusos que pujaven des de la Moncloa -uns a les sis del matí, uns altres a les vuit-, el càtering amb un cafè dolentot i un caldo i uns croissants bastant gustosos per arreglar-ho, i els lavabos químics sense paper higiènic. Tan poca cosa passava que durant uns moments tots els mòbils apuntaven al càtering plantat a la cuneta, un espai que a Espanya és indissociable dels llocs on segueixen enterrades desenes de milers de víctimes del dictador. Núvols a primera hora i tant de fred que, quan el cel es va obrir, els periodistes només trobàvem escalf de cara al sol.

Un treballador de premsa del govern avisava a les 9.40 h: “Ja arriba la ministra!” I els càmeres gravaven l’arribada del cotxe de la ministra de Justícia en funcions, Dolores Delgado. El mateix per a les furgonetes amb els familiars. Entremig, missatges de WhatsApp de la Moncloa que explicaven més o menys el que els telespectadors podien veure a la televisió. “Gairebé millor que no hi haguessin entrat, els mitjans”, reflexionava un periodista al veure un espectacle que li semblava un (re)enterrament d’estat. L’Alessandro, periodista italià, se’n feia creus: “¿Tu també em vols entrevistar? Si ja m’han entrevistat tots!”, ironitzava. Periodistes entrevistant periodistes vol dir poques fonts amb qui parlar. Era això o la desena de feixistes protestant més enllà de l’espai reservat als mitjans. “ Franco vive ”, deia una pancarta. Potser sí que n’hi havia, de pallassos, al Valle.

Més continguts de