El xou clàssic d'Alice Cooper convenç al Rock Fest

Santa Coloma de GramenetCap a les les vuit de vespre d'aquest dissabte, alguns dels veïns del barri de Can Franquesa de Santa Coloma de Gramenet trencaven la rutina d'un barri obrer prenent la fresca a la grada de ciment del parc de Can Zam mentre s'ho passaven bé amb una desfilada de cuir, samarretes negres amb noms de grups de 'heavy', cabells llargs i armilles texanes. Com a complement, un paisatge de llaunes de cervesa i entrepans fets a casa embolicats amb paper de plata i la banda sonora proporcionada per la música de fons del Rock Fest Barcelona, que enguany arriba a la quarta edició.

Els escenaris del festival feia hores que funcionaven a ple rendiment. En la segona jornada del certamen de rock dur ja havien passat Lords of Black, Ñu, Carcass i Blue Öyster Cult, entre altres grups. La programació tenia, però, dues cites indiscutibles: Deep Purple i Alice Cooper, dues de les formacions que a principis dels 70 van posar la llavor del 'heavy metal'. Després del 'black metal' gutural dels noruecs Emperor, a les nou del vespre sortien a l'escenari Ian Gillan (veu), Steve Morse (guitarra), Don Airey (teclats), Ian Paice (bateria) i Roger Glover (baix) per revisar el catàleg de Deep Purple amb un concert robust i equilibrat, una missió complicada per a un grup amb cinc dècades de trajectòria, canvis de formació i diversos girs estilístics. Els britànics, però, tenen el xou molt ben apamat.

Apareixien amb el recent 'Infinite' (2017), del qual van extreure la rotunda 'Time for Bedlam' per arrencar el concert. A continuació, van sonar com un tro 'Fireball', 'Bloodsucker' i 'Strange kind of woman', material de pur 'hard rock' clàssic que van posar a prova el falset de Gillan, de 72 anys, que només el treia quan era estrictament necessari. El teclista original del grup, el malaguanyat Jon Lord, va ser recordat a 'Uncommon man', peça que va donar pas a un bloc central més pausat, amb alguns tocs de 'new age'. El so del Hammond i del metall de 'Hell to pay', del disc 'Now what', del 2013, va tornar a endurir el repertori per a la traca final amb una accelerada 'Perfect strangers' (1984) –introduïda per un llarg solo d'Airey farcit de cites musicals com la tornada d''Els segadors'–, el 'rhythm'n'blues' de 'Space truckin'' i l'himne 'Smoke on the water', totes dues del 1972, que va ser rugida de principi a fi pel públic. La contundència amb la qual van sonar 'Hush', el primer èxit del grup el 1968, i 'Black night' –del 1970–, en el bis, semblava avançar que la jubilació encara els queda lluny.

Pocs minuts després que Rosendo –el seu últim disc, 'Vergüenza torera', és del 2013– acabés una hora de concert amb l'himne castís 'Maneras de vivir', de Leño, una veu en off avisava els assistents que estaven a punt d'entrar en un malson: el món de fantasia gòtica, cadavèrica i humor negre d'Alice Cooper, que als seus 69 anys segueix sent un xouman sòlid. El de Detroit va desplegar una posada en escena que connectava directament amb les gires 'Billion dollar baby' del 1973 i 'Welcome to my nightmare' del 1975. D'aquells 'tours' en va repescar, a banda de les ja esmentades, peces com 'No more Mr. Nice Guy', 'Halo of flies' i 'Cold ethyl', que van proporcionar una bona dosi de 'hard rock' clàssic, 'heavy metal' primerenc i alguns passatges de 'glam rock'.

També va recuperar part del seu imaginari teatral clàssic amb l'aparició d'un monstre de Frankenstein gegant a 'Feed my Frankenstein', la camisa de força a 'Escape' i el truc de la guillotina a 'Killer'. Tanmateix hi va haver moments per al 'heavy' més comercial amb 'Poison', del 1989, que el Rock Fest va cantar enèrgicament. 'I'm eighteen', amb un Cooper ressorgit del més enllà després de ser decapitat, i 'School's out' –amb l'aparició estel·lar de Joe Perry d'Aerosmith a la guitarra– van posar punt final a una hora i mitja de concert amb regust de clàssic etern. Camí de les dues de la matinada, Saxon tornaven a incendiar Can Zam mentre els veïns de Can Franquesa ja feia estona que dormien.