Cultura 20/02/2016

La temptació de tocar els clàssics

Shakespeares, Molières, Guimerans, Calders, Calderons... una allau de clàssics omple la cartellera teatral. Per què les sales revisiten aquests tòtems? S’han de versionar?

Laura Serra
5 min
Cartell d’Un tramvia anomenat desig de  Les Antonietes, a la Muntaner.

BarcelonaQuan Ramon Simó va entrar a dirigir el festival Grec, l’any 2012, va fer una declaració incendiària: vetaria Shakespeare i tota la colla de clàssics de la programació. “Sovint faig una broma que per a mi té un fons seriós: que els grans autors clàssics catalans són Shakespeare, Txékhov i Ibsen -diu-. Com a acudit és divertit, però com a manifestació de la nostra cultura em sembla molt pobre”. I tot i que ha fet algunes excepcions i ha acabat programant Shakespeares, segueix defensant la contemporaneïtat. “La cartellera actual demostra que a Barcelona hi ha molt teatre clàssic, per a mi massa. És com si ens fes por ficar-nos amb la realitat i només ho poguéssim fer per via metafòrica. Això ens allunya molt de la realitat i d’un determinat espectador que no necessàriament se sent atret per la cultura clàssica -opina-. A la resta de països no estan tot el punyeter dia fent Shakespeare”.

És ben clar que la qüestió genera debat, perquè altres directors de teatre barcelonins no estan gens d’acord ni en aquest últim punt: “El que era anòmal era no tenir una presència normalitzada dels clàssics. Si mires una ciutat alemanya, veuràs que el 90% de la programació es basa en el repertori clàssic, que és en el qual es fonamenta l’educació de l’espectador -diu el director del Teatre Nacional, Xavier Albertí-. A Barcelona no hi havia un model per conèixer en profunditat els cànons. Ho anem corregint, i és bo”, opina Albertí. Una de les funcions del teatre públic és precisament rescatar els clàssics, i aquest any ha sigut Àngel Guimerà i una Maria Rosa que la directora Carlota Subirós ha raspallat del costumisme d’època.

'Maria Rosa' al Teatre Nacional

“És una tendència europea, no només nostra -afegeix Lluís Pasqual-. Cada generació revisa els clàssics. Segurament hi té a veure que, en una època molt plena d’incerteses, t’ajuden a veure el present amb una certa distància. El teatre contemporani és un teatre d’empatia, perquè parla del que ens passa, no de quina matèria estem fets”. El Lliure té en cartell un Alcalde de Zalamea de Calderón de la Barca i dos Shakespeares que han rebentat la taquilla (El Rei Lear de Núria Espert i el Hamlet de Pol López que ha prorrogat abans d’estrenar).

Una manera de controlar riscos

Una certesa és que el públic respon als clàssics. I, per tant, ofereixen més garanties als productors. “Els clàssics són clàssics perquè estan molt ben escrits, són obres contrastades, el pas del temps ho demostra -diu la dramaturga Cristina Clemente-. Sempre és menys arriscat fer un clàssic”, considera l’autora. La previsió de taquillatge mai pot estar lluny de la vista d’un bon gestor. Però el director del Goya, Josep Maria Pou, creu que no és l’únic argument: “És cert que un títol conegut té més tirada, però no són un recurs. Crec que la gent de la professió és honesta i si fa una història és perquè descobreix que amb aquell text té coses a dir”.

“No es necessiten arguments per fer Èdip Rei, El rei Lear o Antígona. Formen part del nostre patrimoni, com Miró, Picasso o Rembrandt. Són allà i tenim dret a veure’ls”, diu Pasqual. I no és només qüestió de plaer, són una necessitat, apunta Albertí: “Seguim acudint a ells perquè fan la funció de conducció ideològica del seu temps i alhora ens permeten articular i sistematitzar models interpretatius”.

Julio Manrique serà 'Don Joan'

Les companyies joves també han apostat per rellegir el cànon. És el cas de La Brutal de Julio Manrique i David Selvas, que es passaran als clàssics i faran un Molière al Teatre Nacional, Don Joan. Els Pirates Teatre han portat al Maldà un Pere Calders inèdit i Obskené aquests dies posen de cap per avall Fuenteovejuna a La Seca. Qui s’ha especialitzat en esprémer l’essència dels clàssics per acostar-los al públic d’avui són Les Antonietes; l’últim exemple és Un tramvia anomenat desig, Un tramvia anomenat desig de Tennessee Williams, que demà acaba funcions a la Muntaner i comença una àmplia gira.

Versió o manipulació?

“No va ser premeditat, ni una estratègia comercial, tot i que esclar que és més fàcil vendre els clàssics, de la mateixa manera que és més fàcil vendre una obra on surti en Jordi Boixaderas. Per nosaltres va ser una casualitat, un joc, i ara ens hem apoderat de la idea”, diu el director de la companyia, Oriol Tarrasón. Els actors joves disfruten amb els clàssics -“és com jugar un partit amb Johan Cruyff, encara que sigui de costellada”, diu-, però les versions de Les Antonietes sempre són una interpretació reduïda i contemporània de Txékhov, Shakespeare, Ibsen... “Mai agafo un text per explicar una cosa que no diu -explica Tarrasón-. El llegeixo i l’explico tal com jo l’he rebut, amb el context de la meva vida. Sempre penso: si l’autor veiés això, ¿li agradaria i hi estaria d’acord? Intento fer aquest salt. Amb El tramvia volia parlar d’un personatge femení que em sembla real i actual, acostar-m’hi traient-ne la brossa”, explica.

Altres directors aposten per ser més canònics, per evitar una “manipulació espúria” de l’original, diu Pou: “Jo no sóc partidari de reescriure Hamlet. Això podria funcionar si partim de la base que l’original està impregnat en nosaltres. El problema és que molta gent coneix els clàssics a través de les reescriptures, reinterpretacions, dels cowboys amb camisa, i crec que no està malament que hi hagi muntatges clàssics en el sentit gran de la paraula, com de la Comédie”, afirma, defensant l’adaptació comme il faut de L’avar al Teatre Goya. “A vegades es fa una excessiva contemporització dels clàssics -afegeix el director de l’obra, Josep Maria Mestres-. Amb això, facis el que facis sempre hi ha gent descontenta. Al final, crec que depèn del que et ve de gust i de la versemblança de la història”.

'L'avar' de Molière al Goya

Xavier Albertí i Lluís Pasqual hi coincideixen, perquè sempre serà impossible ser fidel de veritat a l’original: “Si vas a veure Las Meninas: no hi ha res que sigui igual”, exposa Albertí. “Només podem llegir els clàssics des d’avui. No és una qüestió de vestits: si expliquen el nostre passat genètic, són bons”, rebla el director del Lliure.

Eclipsar els contemporanis

“Sembla que l’únic que podem fer són versions agosarades, o gens agosarades de Shakespeare per poder mantenir una mínima audiència fidel. Crec que és un error i intueixo que és un camí que a la llarga no porta enlloc més que a la estereotipació el panorama. Trist favor ens farà si pensem en una cultura que pugui ser internacional”, lamenta Ramon Simó, que creu que “tanta versió de clàssics al final acaba sent un tap, obtura els teatres de Barcelona”.

La por és que els tòtems robin espai als dramaturgs contemporanis i catalans. Mestres i Clemente defensen que cal lluitar per un equilibri, i Pasqual i Pou troben que la ciutat ja l’ha aconseguit: “Barcelona ha potenciat molts nous autors i els ha donat espai. Potser és que no n’hi ha més dels que hi ha”, apunta el director del Goya.

stats