BARCELONAPassades les tres de la matinada de dissabte i aprofitant que els francesos Justice havien deixat el llistó a dalt de tot, n'hi havia que aprofitaven per acomiadar-se d'una de les millors edicions de la història del Primavera Sound. És cert que molts encara ho celebrarien ballant fins a l'alba, però d'altres preferien reservar-se per a l'última fogonada, diumenge a la tarda, a l'Arc de Triomf. Durant la tornada ressonaven amb força els instants que acabaran formant part de la memòria musical de cadascú perquè un festival com aquest està format per un puzle d'emocions que van molt més enllà del fet musical.
Moments com el de Josh T. Pearson a l'escenari Rockdelux, dins l'auditori del Fòrum, que lamentablement es pot perdre l'any que ve. En un extrem, el públic mut i amb la pell de gallina davant el folk emocional del texà; en l'altre, el final de festa de Justice, a un volum salvatge, com un danseu, danseu maleïts que obligava a ballar fins a caure inconscient a terra.
Incendis, silencis i expectació
Moments com els de Shellac movent-se a càmera lenta, jugant amb els silencis entre riffs pedregosos i ritmes quadriculats com un cub de Rubik. Incendis com els de Lisabö, cridant a la rebel·lió i demostrant que es pot cantar en basc en un escenari gran. Instants de gran expectació, com la generada per Chromatics d'ençà que Tick of the clock va entrar en la banda sonora de Drive ; o la de The Weeknd, jove promesa de la música negra, en la línia de James Blake o Jamie Woon. Els primers van congregar una multitud, l'últim va patir una aturada del subministrament elèctric i això va suposar un llast per a l'actuació.
A l'altra punta del Fòrum, Yo La Tengo, vells coneguts del festival, oferien una catarsi per a la memòria: després d'un concert sense concessions i molt centrat en el cançoner del seu últim disc, Popular Songs (2009), calaven foc a l'escenari durant els deu minuts de Bury the Hatchet . Tot el repertori semblava anar a parar al moment en què Ira Kaplan maltractava un parell de guitarres desfermant una tempesta de freqüències elèctriques sota el cel del Fòrum. Mentre milers de timpans encara es recuperaven del plaent dolor, el grup tornava per acomiadar-se amb un celebrat Sugarcube .
Els amants de les emocions més extremes -entre ells Steve Albini de Shellac- van poder gaudir del mal rotllo de Hype Williams, amagats en la penombra de l'escenari Vice, el que congregava més hipsters per metre quadrat. Per cert, Mujeres també van arrasar en aquest mateix escenari, en horari nocturn i davant una bona colla de guiris demostrant el que ja sabíem: els grups d'aquí estan sobradament preparats per competir amb els que vénen de fora.
A la retina quedava també gravada la imatge que s'obtenia des de la plataforma elevada de la placa fotovoltaica. La imatge zenital sobre el nombrós públic que omplia l'escenari Pitchfork mentre actuaven Washed Out era carn d'Instagram i molts s'abocaven a la barana per aconseguir la instantània. Els que esgotaven les seves forces davant el nervi postpunk de The Pop Group, els que ballaven amb la selecció de Jamie XX… tots se n'anaven a casa amb el seu particular collage de retalls, ple de moments únics i irrepetibles.
