VenèciaLa presència d’artistes catalans a la Biennal no es redueix a Jordi Colomer al pavelló espanyol i Antoni Abad al català. L’exposició central inclou fragments de les filmacions dels Cerimonials que Antoni Miralda, Joan Rabascall, Dorothée Selz i Jaume Xifra (1934-2014) van fer entre els anys 1969 i 1971. Amb motiu de l’exposició, Miralda, Rabascall i Selz van organitzar ahir a la tarda un àpat amb menjar de colors per recordar aquells esdeveniments. L’acte va comptar amb la presència de la directora d’aquesta edició de la Biennal, Christine Macel, però no va voler contestar les preguntes d’un grup de periodistes sobre com havia descobert aquests treballs, per què hi estava interessada i la seva vigència.
Els artistes van ser més generosos, i tant Miralda com Rabascall van coincidir a dir que havien dubtat a l’hora d’acceptar la proposta de la Biennal. “La Christine va poder veure les pel·lícules que havia fet Benet Rossell a través de la Dorothée i ens va proposar reactivar la peça. Va ser aleshores quan ens ho vam començar a pensar, perquè no podíem reproduir aquella ritualització”, va explicar Miralda. Això va ser abans de decidir que valia la pena tornar-li a donar visibilitat, encara que fos a contracor: “És important difondre l’obra”. Perquè el menjar era només una part d’uns treballs que es desenvolupaven a partir d’unes normes, com anar vestit de blau, vermell, groc i verd per fer Ritual en quatre colors, la peça que es va evocar ahir. “Vam dubtar perquè ens van demanar fer una fotocòpia de l’obra 46 anys després, i no consistia només en un bufet. En canvi, aquí només hem pogut fer una cosa puntual”, lamentava Rabascall. “L’obra s’ha de posar en el seu context -va subratllar-. Era després del Maig del 68 i l’art tenia una forta càrrega utòpica, i crèiem que l’artista havia d’arribar al públic sense intermediaris i que els assistents s’havien d’implicar i formar part de l’obra”.
Els artistes reclamen un món més just a la Biennal de Venècia
A més d’aquests artistes que Alexandre Cirici Pellicer va definir com “els catalans de París”, Christine Macel també ha inclòs a l’exposició central una altra artista catalana, la barcelonina Teresa Lanceta. Hi està representada amb una sèrie de teixits que reflecteixen un diàleg de cultures -que sorgeixen de l’impacte que li van produir els teixits marroquins- i també l’evolució de la seva obra, perquè al llarg dels anys ha anat enriquint el treball que ha fet amb els motius geomètrics d’aquestes teles.
