Els sentiments contradictoris de l’adéu de Vol-Ras

BarcelonaSentiments contradictoris van passar pel seu cap, de ben segur. Tristesa i alegria. Decepció i entusiasme. Joan Faneca i Joan Segalés van decidir fa mesos deixar de volar junts. Els devia costar prendre una decisió així, després de 35 anys de convivència escènica, primer com a trio i després de la marxa del tercer Joan (Cusó) com a bicicle. Però dilluns a la nit al Teatre Poliorama rebien una d’aquelles mostres d’afecte que commouen i que a tothom li agradaria tenir quan tanca la barraca dels somnis. Molts anys plens d’aplaudiments, però segur que els que van rebre només de sortir a l’escenari per començar amb l’acomiadament, com si fossin directors d’orquestra, els devien tocar el voraviu.

Vol-Ras, una companyia nascuda el 1980, plega veles perquè el mercat dels bolos ja no és el que era a causa de la pobresa financera dels ajuntaments i perquè la Generalitat ja no els considera prou importants com per mantenir-los la subvenció. Ens va sorprendre que, en plena companya electoral, no hi hagués a la platea cap polític de portada de cap partit. Però, ben pensat, la cultura no ha aparegut –ni se l’espera– en els debats i la seva presència en els programes (electorals, no de televisió) és, quan hi és, generalista i d’interès limitat. Això que la cultura sigui una prioritat per a la societat només ho creuen alguns romàntics de la cultura. I és lògic, perquè una ciutadania més culta jutjaria severament la mediocritat de la majoria de la classe política.

Deixem-nos d’incisos. Vol-Ras s’acomiada dels escenaris amb un espectacle de clown pur i dur titulat 'Da Capo', que en una traducció lliure ve a dir 'tornar a començar'. Això és el que no volien. El mercat està destrossat i paupèrrim. Cop de seny: Ho deixem. I això és el que faran, ja que no es jubilen, tot i estar ja a dos anys i escaig de l’edat legal de jubilació. Seguiran per separat i fent el que puguin. Faneca i Segalés van recollir dilluns a la nit el que havien sembrat. Bon rotllo i positivisme. Riures i abraçades emocionades d’un col·lectiu poc donat als sentimentalismes. Els quedarà per emmarcar la fotografia de tota la platea amb el nas vermell a la cara i el somriure els llavis. Una imatge prou gratificant per a aquests dos magnífics pallassos.