Cinema
Cultura 26/11/2018

Amb la 'commare secca'

El director de la Filmoteca de Catalunya evoca la trajectòria i la figura de Bernardo Bertolucci

Esteve Riambau
3 min
Bernardo Bertolucci en la presentació de 'Tu i jo' a Roma el 2012

BarcelonaEn assabentar-me del traspàs de Bernardo Bertolucci, les dues primeres coses que em venen al cap són el títol del seu primer llargmetratge –'La commare secca', un eufemisme per parlar de la mort– i l’escena que situa històricament 'Novecento' al crit d’"È morto Verdi!” Amb el director de 'L’últim emperador' desapareix ara un referent de generacions que, com la seva obra, havien crescut sota les influències de Marx i de Freud. El seu pare biològic, el poeta Attilio Bertolucci, i l’espiritual, Pier Paolo Pasolini, eren els antecedents immediats que il·luminaven la trajectòria d’un jove prodigi que va enlluernar les pantalles d’art i assaig amb 'Abans de la revolució' i escandalitzaria el món amb 'L’últim tango a París'. Més enllà de la sociologia i la frivolitat que van envoltar l’estrena d’aquest film, hi havia, tanmateix, el conflicte edípic de la jove que mata l’autoritària figura paterna encarnada per Marlon Brando. Un conflicte que perllongava l’esquizofrènia de 'Partner', el tema del traïdor i de l’heroi de 'L’estratègia de l’aranya' o el feixista que assassina el seu professor a 'El conformista'.

L’obra de Bertolucci va ser el tema del meu primer llibre, publicat el 1980 en col·laboració amb José Enrique Monterde, i ara confesso haver-me escapat del servei militar a Saragossa per assistir a Sant Sebastià a l’estrena de 'La lluna', un retorn a Freud després de la marxista 'Novecento'. Un temps després, ell emprendria una etapa exòtica, encapçalada pels Oscars de 'L’últim emperador', l’ombra de Paul Bowles que planava sobre 'El cel protector' o les aromes espirituals d’'El petit buda'. Era un Bertolucci llunyà i distant, que aterraria de nou a Europa amb dues obres de cambra –'Bellesa robada' i 'Assetjada'–, en què es detecta una nostàlgia per la joventut perduda. Una nostàlgia, aquest cop molt més madura, que també és a 'Els somiadors', un particular homenatge al Maig del 68 sota la influència de Jean-Luc Godard, un altre dels seus pares espirituals.

Vaig anar veient Bertolucci periòdicament. A Sant Sebastià, sobretot, on a més de presentar els seus films compartíem l’aniversari d’un amic comú, però també a Barcelona i, en diverses ocasions, a Venècia. Allà va presidir el jurat de supervivents dels 60 que, el 1983, van guardonar Godard en un acte no menys edípic. I allà ja el vaig veure, anys després, recolzat en crosses, símptoma d’una hèrnia discal que el va portar a la cadira de rodes. Malgrat tot, seguia en actiu. Ens vam creuar a Roma i aquest estiu li vaig fer arribar el DVD amb l’obra de Jacinto Esteva perquè volia veure 'Lejos de los árboles'. No vaig tenir retorn però estic segur que aquest documental sobre festes populars salvatges li va evocar les velles influències pasolinianes basades en rituals místics i cruels. De la mateixa manera que 'Tu i jo', el seu últim film, a mi em va evocar el Bertolucci més intimista: el dels conflictes incestuosos al voltant de la droga i en un espai tancat. Va ser el primer i últim film rodat des de la cadira de rodes però en què la seva mirada no deixava de concloure amb una nota d’optimisme. L’altra cara d’aquella 'commare secca' que va filmar amb la seva 'opera prima' i que ara se l’ha endut i ens ha deixat –als que l’admiràvem– una mica més orfes.

stats