Un concert ben lluny de ser meravellós
Crítica d''El mandarí meravellós' de Bartók a L'Auditori
OBC
L'Auditori. 3 d'octubre
Encara ressonava el desencís de l’erràtic concert del cap de setmana passat de l’OBC, i les coses, si bé van anar millor, van distar molt de ser meravelloses. Iniciar temporada amb un plat fort com el Rèquiem alemany i programar per a la setmana següent una pàgina tan exigent com El mandarí meravellós de Bartók és arriscar-se molt. Massa, fins i tot, tenint en compte menys temps d’assaig, amb un concert programat en dijous. I el cert és que aquesta falta d’assaig es va notar, perquè hauria calgut polir moltes coses.
Aparentment poc còmode en el primer moviment i millor en el segon i el tercer, Stefan Vladar va asseure’s al piano per abordar el primer concert de Brahms, ben resolt davant del teclat i amb pulcre fraseig, però amb un diàleg poc eficient amb l’orquestra, dirigida per un Kazushi Ono que semblava tenir el cap en una altra banda i haver treballat poc les diferents seccions instrumentals.
Abans de la peça estrella del concert, la segona part es va iniciar amb una transcripció de danses tardomedievals a mans d’Ottorino Respighi. Aquí sí que es va notar la bona salut de la corda de l’OBC al llarg i ample d’un episodi cambrístc que va constituir el millor de la vetllada, i sense que ningú expliqués les causes del perquè de la caiguda de cartell de l’obra inicialment prevista (Lexikon III, d’Ivan Fedele).
El mandarí meravellós és una obra de gran exigència, monumental i densa, tot i que se’n va presentar la suite. Una mica es va millorar respecte de la primera part, però la superficialitat del discurs va planar durant l’audició, amb una corda massa plana i unes fustes de poc relleu. Vam tenir més sort amb els metalls i la percussió, tot i que semblava que es buscava més l’efecte i menys la profunditat, especialment als compassos finals.
