La construcció física de la Catalunya moderna
Més enllà de la sorpresa que provoca que la Generalitat presenti ara un nou museu -sense govern, sense pressupost i sense lloc definit- val la pena aturar-se una mica a veure quin projecte i quin relat es proposa. Després d’anys en què era abans l’edifici que el contingut, ara almenys hi ha un contingut per debatre abans de tenir l’edifici.
I això que parlem del Museu d’Arquitectura i Urbanisme de Catalunya (MAUC). Que ningú s’imagini un museu tradicional, històric o artístic. No hi haurà una successió canònica d’estils i d’obres d’arquitectes més o menys famosos. L’objectiu dels autors dels projecte (Fernando Marzá, arquitecte i vocal del COAC, i Antoni Nicolau, gestor cultural i director de la productora Kultura) és mostrar com s’ha transformat el territori de la Catalunya moderna i com aquests canvis demogràfics, econòmics i socials s’han reflectit formalment en l’arquitectura i l’urbanisme.
Fernando Marzá, un apassionat dels arxius i la història de l’arquitectura moderna, va ser el comissari de la galeria moderna de la Cité de l’Arquitecture de París, inaugurada el 2007, i també d’una de les exposicions de l’Any Cerdà en col·laboració amb l’enginyer Francesc Magrinyà, que també ha assessorat l’elaboració del projecte. “Es tracta que tothom pugui aportar-hi materials i que, a la vegada, el museu serveixi d’aixopluc per difondre i expandir les activitats de cada centre”, explica Marzá, que està fent una marató per explicar i implicar les diverses entitats del sector.
El més interessant del projecte és l’obertura de focus. Es pot explicar l’art constructiu romà a partir de la xarxa de camins i aqüeductes així com de l’organització interna i externa de les vil·les, o bé centrar-se en l’esplendor del Panteó. Marzá opta per la primera versió sense que això vulgui dir que al final no s’acabin explicant també les grans obres emblemàtiques, però en context. “El 1830 Catalunya tenia 1,1 milions d’habitants, no hi havia cap tren i encara s’havia d’aixecar la primera xemeneia industrial. Ara som 7,5 milions més el milió i mig de turistes que ens visiten cada mes”, explica Marzá. “El que pretenem és mostrar com s’ha organitzat formalment aquest gran canvi tenint en compte la geografia del territori, l’estructura de la població i els condicionants econòmics i socials de cada època”.
És en aquest context que es vol explicar, per exemple, l’origen i el perquè del canal d’Urgell i dels diferents pantans per subministrar aigua als regadius que van permetre produir aliments per a una població creixent o les centrals per produir energia i la xarxa de carreteres. Però, també, el projecte analitzarà els diferents tipus d’habitatges -el burgès, l’obrer i l’experimental- o com les demandes polítiques han fet proliferar segons les èpoques més o menys biblioteques o escoles. Durant el franquisme, explica, la prioritat eren els hospitals i en democràcia l’èmfasi es va posar en la proximitat dels CAP.
Cada apartat, i n’hi ha set, s’explica de manera transversal i es concreta en projectes singulars o representatius. És, diu, el relat i el fil conductor d’una manera d’entendre l’arquitectura com un servei que respon a necessitats diverses i canviants de la societat. Ara li tocarà explicar-ho als seus col·legues i, tot i que ara pel context polític pugui semblar fum, Marzá confia que el COAC mantindrà viu el debat i la demanda.
